Vaig nàixer l’any 1958 a Carcaixent, però
també sóc fill de la Marina Alta,
més en concret, de Murla, que és el poble de ma mare. Vaig escriure el meu
primer poema als deu anys, i recorde que en aquest poema parlava del temps
perdut: una matèria plenament poètica, com sabeu. M’estime la literatura, però
també la música, la pintura i l’arquitectura, encara que vaig estudiar Dret i
sóc lletrat en cap de la
Sindicatura de Comptes. Després d’un temps que vaig abandonar
l’escriptura, va ser l’escriptura qui em va trobar a mi, l’any 1997, i gràcies
a aquest feliç retrobament he pogut publicar uns quants llibres. No sóc un
escriptor metòdic. Crec en la inspiració i escric a rauxes. Aleshores cante
feliç: “felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos”.
POESIA
Jocs d’ambigú (Edicions 96, any 2001)
El
meu primer poemari publicat el vaig dedicar a Marc Granell, perquè vaig rebre
d’aquest gran poeta l’encoratjament necessari per a enllestir-lo. El poemes
d’aquest llibre són fonamentalment reflexius. M’interessa la poesia de
pensament, però sóc un buscador incansable de l’emoció.
Perquè
en feu un tast:
PURESA
Innocent
com eres,
volies
un amor que fóra
l’expressió
suprema
de
la puresa,
i
passaves de llarg
sense
atendre
les
coses mundanes.
Tant
estimaves el saber,
que
feres de la saviesa
la
teua presó,
com
si la veritat
haguera
de ser acusació
o
condemna,
i
no feliç troballa.
Cansat
de somiar
el
veritable bé,
un
dia pujares
a
la seua talaia,
on
era inabastable
tanta
perfecció,
i
te’n vas decebre.
Ara,
per fi, has entés
que
l’amor ideal
ha
de tenir una mesura
acollidorament
humana,
i
festeges la bellesa
d’allò
que és viu
i
s’embruta.
Als
volts del desconcert (Editorial Comte d’Aure, any 2003)
Al
pròleg, el poeta carcaixentí Domènec Canet hi diu el següent:
Escriure un pròleg per a un recull de poemes, sempre
m’ha sigut complicada: com a poeta, és ben difícil voler donar pautes de lectura
a una cosa que no té cap explicació. Perquè això és la poesia: mostrar la teua
vivència nua al lector i que la reescriga.
Però parlaré una mica del meu amic Robert. Ens
coneixem de molts anys, i en contra d’aquells que iniciàrem els primers passos en
plena jovenalla i al caire d’aquelles idees del maig del 68; Robert començà –i
almenys pel que jo conec– més tardà i per la prosa.
Ben cert serà que als calaixos amagats tindrà també
aquells primers versets, aquelles primeres temptacions, car un llibre com aquest
no surt del vent.
El llibre s’estructura en quatre parts
diferenciades, tant per la temàtica com per la diferenciació de l’estrofa
usada, encapçalades per citaciones de poetes de la seua estima, per concloure
amb un comiat a manera d’epílog. En tot revola el dubte, el desconcert de les
vivències; la pregunta de sempre: qui som i quin sentit té la nostra existència.
Versos de la primera part que ens parlen del dubte:
“...però la
vida no pararà fins que tot ho confonga
i acabem
cercant a l’hivern el temps de les flors”
o de la lluita contra el no-res als sonets de la
segona part:
“qui busca
pertot el que no existeix,
qui mira
l’univers i veu el buit...”
passant a un raig d’esperança d’arribar a una
alliberació per l’amor i la paraula:
“és hora
d’inventar i escriure en un diccionari
la paraula
capaç d’encendre...”
i concloure amb eixa sensació del pas del temps i
del seu transcórrer que no pots canviar, amb un record sentit pel seu germà absent.
Però açò només vol ser un pròleg: lector descobrisca
i invente de nou els poemes.
Amic Robert,
ara parla vosté.
Perquè
en feu un tast, ací teniu un sonet:
QUI
Qui es mou
inquiet entre tot i no res,
qui no sap què
vol i sempre demana,
qui desitja allò
que no li fa el pes,
qui tant espera
d’una gran desgana.
Qui no es refia
ara del que era adés,
qui confon el
drac amb la sargantana,
qui odia tant com
estima, obsés,
qui creu en un
déu de mesura humana.
Qui busca pertot
el que no existeix,
qui mira
l’univers i veu el buit,
qui es calla
discret el que tothom diu.
Qui tot ho
desconeix de si mateix,
qui va i ve,
absort, del dolor al delit,
qui pressent la mort quan se sent més viu.
Subtils
desenganys (Edicions 96, any 2009)
Amb
aquest poemari vaig guanyar el XII Certamen de Poesia Marc Granell de la Vila d’Almussafes.
El
dia que em feren el lliurament del premi vaig llegir el següent text:
Bona nit:
“Tot cor és ple de veus”, va escriure Josep Carner. Quanta veritat diu
aquest magnífic vers. Crec
que els poetes, a través de les nostres composicions, volem donar expressió a
les veus amagades del cor. Per això, encara que escrivim sobre els mateixos
temes que preocupen a tothom, ho fem d’una manera distinta, jo diria que
estranya, perquè tot poema és una barreja de sensacions, sentiments i
reflexions, que no formen part d’una realitat objectiva i evident. Aquest és el
secret de la bona poesia, que emociona en descobrir-nos un món obscur que sols
intuïem, i amb desconcert sentim que també és el nostre. Moltes gràcies.
Un
tast:
DEMÀ
Darrere les finestres la tardor dibuixa
un paisatge que es nega a ser compartit.
Tot invita a una perdurable solitud.
Si bé ho penses, resulta plàcid
romandre a recer de tanta inútil passió,
oblidar-te del món i que el món t'oblide,
fer de la fugida l'única esperança.
Passen les hores i quan era més fàcil creure
que res no podia canviar, de sobte, t'adones
que el dia comença a enfosquir. Quina
claredat,
doncs, hi havia? Quin fulgor s'ha apagat?
I dubtes de les teues percepcions,
i penses o creus d'una manera vaga
que demà seràs capaç de retindre la llum.
Aquest
llibre em va eixir en castellà: sols vaig tindre que estirar d’un fil i els
poemes anaren eixint-me un darrere de l’altre.
El
primer poema fa així:
REVELACIÓN
Desconoce las
sombras, aún no sabe
que un día serán
sus aliadas más fieles.
Cuando abre los
ojos
sólo ve destellos
de luz, ignora
que otro mundo
subyacente está aguardándolo.
Se levanta y
acomete el nuevo día,
sin malicia, pues
se sabe inocente
y no teme sufrir
ningún percance.
Esto hace que
confíe en su suerte
y no presienta
que detrás de la apariencia
el tiempo oculta
su conspiración paciente.
Pero es real esa
taimada discordia
y delicadamente
las horas remueven
un poco de la
tierra que pisa, algo
del cielo que
sueña, aunque nadie lo avisa.
Todos callan,
porque saben que no escucha
otras voces,
hasta que de repente un día
descubre una
nueva verdad que no intuía,
y después de
hacerse algún reproche
sigue adelante
sin perder el coraje
al creer todavía
con alguna certeza
en el
cumplimiento de sus esperanzas.
Y sigue igual,
año tras año, descubriendo
nuevas verdades
que antes le habrían parecido
crueles
mentiras, y después vendrán otras verdades
que harán a las
anteriores aún más falsas.
Tendrá tiempo,
pues, de conocer
que la vida
guarda alguna revelación
al final de una
espiral de reemplazos.
Una revelación
que habita entre las sombras
de un mundo que
siendo real no se sueña
ni se toca. Es
como el poso que queda
después de haber
apurado todo el vino.
NARRATIVA CURTA
La
societat benestant. Quinze històries al descobert (La Xara
Edicions, any 2001)
A la
contraportada del llibre, hi ha el següent text:
Els quinze relats que formen aquest llibre conten,
d’una manera crua i irònica, diverses històries que posen en evidència les
contradiccions pròpies de la nostra societat benestant. De vegades, l’autor
força les situacions perquè pareguen inversemblants, però sempre hi ha un fons
de veritat en totes. La temàtica n’és molt variada: un ascensor atrotinat que
esdevé l’escenari d’una prova humiliant, una història d’amor impossible protagonitzada
per una parella… Uns altres relats estan dedicats als vells que romanen
oblidats per tothom, als treballadors que són acomiadats malgrat el seu esforç,
i a la gent marginada per la seua malaltia, perquè vivim un temps en què tota
exclusió és possible.
Un
fragment de “Crim perfecte”:
No crec que hom puga dubtar
sobre els motius per què vaig proposar l’oncle d’anar a la serra: ambdós ens
delíem per un bon plat de rovellons fregits amb alls tendres. La gent que ens
coneixia bé, sabia de bon grat que, en matèria culinària, aquella era la nostra
debilitat. És clar que la majoria de les voltes era jo sol qui anava a fer-los,
i després compartia la senallada amb ell. No obstant això, no era aquella la
primera vegada que hi anàvem els dos junts. A més, el dia que va passar la
terrible desgràcia, com que feia un sol tardoral francament agradable, donava
gust eixir a la serra per desbalbar les cames. El fet que l’oncle no tinguera,
d’antuvi, massa ganes d’acompanyar-m’hi, i que jo haguera d’insistir-li per convéncer-lo,
no tol ni una mica de credibilitat a la meua versió.
Quant als meus coneixements
damunt el terreny, cal dir que no eren massa notables, sols els necessaris per
a no perdre’m, i poder localitzar les ombries on es criaven els millors
rovellons. L’oncle, és cert, no estava tan avesat com jo a vagarejar per la
serra, però tenia prou discerniment per a sotjar els seus perills. Al cap i a
la fi, és molt fàcil de capir que un cingle costerut, i cobert de gebre, no és
el lloc més segur per a fer-se una fotografia. A més, va ser ell qui en va
tenir la idea. Per això, el fet que jo no l’advertira del perill que hi corria
no és més que una anècdota.
Una vegada que érem els dos
dalt del cingle, l’oncle em va deixar la seua cambra fotogràfica, dient-me tot
content:
– Fes-me una fotografia ben
bonica, que vull endur-me un record d’aquest matí tan feliç que estic passant
amb la teua companyia.
Vaig prendre la seua cambra i
em vaig situar a una distància prudencial, a fi d’aconseguir un bon
enquadrament.
Aleshores, és quan l’oncle va
dir:
– Quina bona vista s’albira
des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons.
En sentir aquesta observació,
li vaig demanar que donara un pas endarrere, per tal que l’objectiu encabira
tota la seua persona.
I així va ser com es va
produir el decés: refiat de mi, l’oncle no va tenir cura de comprovar on
xafava, i va donar el pas fatal cap a l’abisme.
Encara avui, malgrat el temps
que ha passat, em faig algunes preguntes: ¿Per què li vaig demanar que donara
aquell pas endarrere? ¿Ho vaig fer per l’afany purament estètic de fer una bona
fotografia?, o, al contrari, ¿buscava quelcom més? Sé que la policia no pot
provar res en contra meu, però així i tot sent un regomello quan pense en
aquell dia. Necessite estar segur d’allò que em va passar pel cap, mentre
l’oncle mirava la cambra amb un somriure fotogràfic: ¿Vaig ser sols
l’observador qualificat d’un accident lamentable? ¿Sóc l’autor d’un crim
perfecte?
Nota de la contraportada:
En tots els relats d’aquest llibre, un gat forma part de la història.
Però el protagonista principal dels contes no és el felí. El que interessa a
l’autor és aprofundir en la barreja de raons i absurditats que determinen el
comportament humà. Per tant, “Històries amb un gat” és sobretot un recull
d’històries humanes, on el gat juga el paper d’amic, còmplice, víctima,
agressor i algunes altres que en la vida quotidiana representen els intèrpretes
més diversos.
Ací teniu el conte “Un dia especial”:
Mentre
s’afaitava, a les set del matí, va experimentar una sensació estranya, com si
d’amagat algú li xiuxiuejara a cau d’orella que aquell dia la bona sort
agafaria la seua vida de la mà, per guiar-la vers el camí de la benaurança.
Això li va
produir una certa eufòria, però va decidir amagar-la sota el seu posat trist i
capficat de tots els dies, perquè sabia que la fortuna és molt capritxosa, i
fàcilment canvia d’intencions. Per tant, sempre és millor no temptar-la, i va
eixir al carrer tot dispost a servar amb escrupolositat les normes que
ordenaven la seua monòtona vida.
Malgrat la
fermesa de tal propòsit, al llarg de la jornada laboral, no va poder evitar
alguns defalliments que el decantaven de la via ordinària. Així que, en compte
d’anar-se’n al bar a prendre un café, com solia fer al migdia, va optar per
romandre a l’oficina, a l’aguait del telèfon, esperant una telefonada que li
comunicara en què es concretava la felicitat que genèricament intuïa. Aquesta
actitud seua va enutjar-lo força, perquè havia exterioritzat un neguit que era
fàcilment associable a una situació excepcional, i ara els companys de treball
ja tindrien un motiu per a sospitar que alguna cosa insòlita li passava. I
encara va caure en falta un altre cop, en allargar l’estada a la claustrofòbica
oficina trenta minuts sobre l’horari habitual, tot refiat que el bon averany hi
fructificaria esponerosament, en canvi dels dessabors que havia patit entre
aquelles quatre parets.
En
transcórrer la pròrroga que s’havia concedit, i comprovar que tot seguia igual,
va emprendre amb resignació la tornada a casa, alhora que pensaments els més
foscos s’ensenyorien del seu món interior, despullant-lo de tota creença. Però
necessitava creure, i en pocs minuts va passar d’endinsar-se per una espessa
tenebra a deixar-se acaronar per la claredat d’aquella vesprada d’abril, fins a
convéncer-se que les bones vibracions matineres continuaven vives.
Al poc d’arribar a casa, però, una crisi nerviosa el va
empényer a maleir el telèfon que callava, el silenci de tots aquells que no es
recordaven de trucar a la porta, la mandra dels que no li trametien cap nota.
Perquè el temps passava, i no li sobrevenia cap novetat digna de destacar.
Es preguntava què podia fer, mes sabia que la solució no
era a l’abast de la seua voluntat, perquè la sort és un bocí d’irrealitat que
no sabem qui aboca sobre la nostra vida. Què podem fer amb un fantasma, amb un
no-ésser que s’imposa a la nostra circumstància?
Cada hora
que s’escolava inclement era com si apurara amb una nova glopada el calze de la
seua desfeta, fins que al rellotge de l’església més pròxima començaren a tocar
les dotze campanades finals d’aquell dia. Aleshores, la realitat que el
tenallava es va presentar davant seu amb tota cruesa, per recordar-li que no
podia compartir amb ningú la immensa desolació que sentia, i –el que era encara
pitjor– que potser la seua solitud ja no tindria remei.
Només li
restava el seu gat vell, tan afectuós i sol·lícit que tenia el costum d’esperar
darrere de la porta la seua arribada a casa, la qual cosa no sempre li
agradava, perquè el propi cansament de si mateix el portava a avorrir tot el
que constituïa la seua quotidianitat.
Aquella nit l’havia notat inquiet, molt pendent dels
moviments del seu amo, que no deixava pas d’ull. La captinença del felí li va
fer pensar –quan anava a sonar l’última campanada– que el seu fracàs era també
el del moix, perquè els últims anys tot ho havien viscut junts. Per això, en un
moment tan amarg, es va fixar d’esma en l’animal, que de la manera més
inesperada li va adreçar una mirada de complicitat, com feia anys que no havia
vist en cap persona. Els ulls d’aquell gat traspuaven una tristesa infinita. I,
per un instant, es va sentir tan reconfortat que, en anar-se’n a dormir, només
podia pensar en aquella mirada.
TEATRE
INFANTIL
En la
contraportada, hi figura el text següent:
“El cas de les esqueles” és un llibre de teatre
infantil on es planteja el misteri d’un doble segrest, que la detectiva Gemma
Gavina tractarà de resoldre. Però també passen altres coses interessants, com
ara: la història de la Mira Salinsky,
cantant sensible que es nega a vendre la seua llibertat artística; i també la
curiosa relació que manté un singular personatge, el Marc Cabut, amb la Gemma, que és una barreja
d’interès, amistat i qui sap si amor.
Un
fragment:
PRIMERA PART
(Una
plaça. Assegut en un banc, el Marc Cabut llig amb molta atenció uns papers. La Gemma Gavina, sense
demanar-li permís, s’asseu al mateix banc, no tenint cura de l’abric que el
Marc hi ha deixat.)
Marc Cabut. (S’alça tot indignat.) Ostres,
senyora, acaba d’asseure’s damunt del meu abric! Que és cega?
Gemma Gavina. (En un to burlaner i
alçant-se també.) Ah, ho sent! No me n’havia adonat, però tampoc crec que
això serà per a tant!
Marc Cabut. Sí, sí que ho és, ja que es tracta del millor abric que
tinc i me l’estime molt.
(Marc
agafa l’abric i el deixa al respatler del banc, tot just a la part que ell
ocupava i s’hi torna a asseure. Al seu costat, la Gemma s’acomoda molt segura
de si mateixa.)
Gemma Gavina. (Assenyalant
l’abric.) No m’estranya que se l’estime tant! Si jo poguera també me’n
compraria un tan bo com aquest. Així i tot, per una arruga de no res, continue
pensant que ho fa massa gros. Bé, no vull donar-li més importància. (Adreçant una mirada xafardera als papers
del Marc.) Canviant de tema, què llig?
Marc Cabut. (Amb fàstic.)
Coses meues que a vosté no li importen.
Gemma Gavina. (Acostant la mirada
als papers.) Home, no s’enfade, que té molt poca corretja! Jo sols preguntava pel contingut dels seus papers.
Marc Cabut. (Protegint els papers.) Doncs no pense
dir-li res.
Gemma Gavina. (Una mica coqueta.) Diga’m,
almenys, el seu nom.
Marc Cabut. Bé, li’l diré perquè em deixe tranquil. (Alçant la veu i amb solemnitat.) Em diuen Marc Cabut i sóc agent de la propietat immobiliària.
Gemma Gavina. (Amb sornegueria.)
Ja ho sabia jo! Quan l’he vist, de seguida he pensat que vosté era agent de la
propietat immobiliària. És més, he de dir-li que té cara d’agent de la
propietat immobiliària. (Fent un gest amb
les mans com si amidara el cap del Marc.) Quant al seu cognom, senyor
Cabut, no cal dir que el té molt ben posat.
OBRA INÈDITA
En
1974, el meu amic Salvador Calatayud Giner i jo vam guanyar un premi literari
per un poemari que conté deu poemes escrits per cadascun de nosaltres, quan
érem uns adolescents.
Un
dels poemes escrits per mi fa així:
VII
Aunque medio
derruida, la cabaña,
la sucia cabaña
de piedra y de hierba,
de techo de cañas
podridas,
vence al tiempo y
aguarda en el camino
la hora en que el
viento arranque sus débiles cimientos
y arrojada al
azar encuentre su destino.
El cielo de enero
está gris,
el campo desierto
aúlla la nota imperceptible
del silencio
total de palabras, de ruidos y de objetos.
Entre las rocas,
ocultos lagartos duermen
su sueño invernal
frío y quieto.
En el ambiente
flota una extraña mezcla
de respiración
jadeante y voz ronca.
Sin embargo, no
hay nadie.
Solo el camino de
tierra mojada,
solo las rocas
inertes quebradas
y el cielo que
llora y tiembla,
truena y calla,
se agita y gime.
Sin embargo, no
hay nadie.
Solo los árboles
que inquietos elevan
un leve murmullo
de olas que mueren,
de viento que
pasa y de espuma
que se derrite en
un mar lejano.
Solo la cabaña,
la sucia cabaña
de piedra y de hierba,
de techo de cañas
podridas,
de muros
silenciosos y sueños dormidos.
Sin embargo, no
hay nadie.
No, no hay nadie.
Solo un sueño
perdido ya hace mucho tiempo,
solo una lágrima
de un llanto lejano,
solo una sonrisa
que flota en el aire,
que vive y no
existe, que es y no es.
La eterna sonrisa
que unos labios buscaron,
la eterna
esperanza que nadie encontró.
He
fet una versió adaptada del Tartuf de Molière, en vers. Ací en teniu un fragment:
DORINA
¿No
són Dafne i el seu marit calçaces
els veïns que malparlen de nosaltres?
Aquells qui més haurien de callar
són els qui de tots primer diuen mal.
No
es priven mai d’agafar promptament
l’àgil
besllum d’un amorós afer,
a
fi d’escampar amb molta alegria
la versió que més els aprofita.
Volen fer les seues faltes decents
condemnant les accions de la gent,
i
amb el vici del proïsme més lleu
intenten
llavar un gros pecat seu.
Així
deixen caure pertot el blasme
que
ells mereixen de sobre tots els altres.
SENYORA
PENELLA
Aquests
raonaments no em diuen res.
Àgueda,
veïna excelsa i prudent,
que
dedica al Cel tots els seus afanys,
també
critica els vostres disbarats.
DORINA
L’exemple
sembla admirable i sabem
que
és una senyora de viure auster,
mes
l’edat li ha fet agre el caràcter
i s’ha tornat beata sense ganes.
Mentre els galants li feren
homenatge,
li
encantava que la cortejaren.
Sols
en minvar la vivor dels seus ulls,
del
món que la deixa, n’ha fet rebuig,
i
amb el vel pompós de la saviesa
hui vol disfressar la seua feblesa.
L’últim recurs de les velles coquetes,
quan veuen fugir les seues conquestes
i
es carreguen d’un ombrívol neguit,
és fer-se les estretes per despit.
I
amb el rigor de les dones de bé
ho
censuren tot, no perdonen res.
Però si critiquen les altres gents
és per enveja, no per benvoler,
perquè els trastorna veure en noves mans
els bells plaers que el temps els ha
robat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada