Cómo escriben los que escriben.

Recomanem el llibre:

Cómo escriben los que escriben. La cocina del escritor és una compilació realitzada per Claudia Albarrán i editada per l'editorial Fondo de Cultura Económica i la universitat ITAM, del Distrito Federal de Mèxic. S'hi recullen les intervencions de diverses taules rodones respecte de la qüestió de com s'escriu en diverses disciplines, com la literatura, l'economia, la política, l'enginyeria, la lingüística, la psicologia, el periodisme, etc. Són capítols breus i personals escrits per autors experimentats i populars, en què cadascú exposa la seva 'cuina' particular.

Entre els autors figura un conjunt divers de reconeguts professionals en distints àmbits del panorama intel·lectual i acadèmic, sobretot a Mèxic, com Denise Dresser, Julián Meza, Nora Pasternac, Armando Pereira, Carlos Zozaya, Carlos Bosch, Marta Lamas, Alejandro Hernández, Isaac Katz, Jorge Cerdio o Olga Pellicer, molts d'ells docents i investigadors vinculats a l'Instituto Tecnológico Autómo de México (ITAM).

El capítol de Daniel Cassany, titulat "Detalles sobre mi cocina", recull la seva participació en la primera taula rodona, celebrada en aquesta institució universitària, durant una estada acadèmica. És un volum suggerent, variat i divertit, amb una edició excel·lent de Fondo de Cultura Económica.

Procediments per a aconseguir la identificació entre personatge/espectador Segons Michel Chion.

• Dotar el personatge de trets que provoquen l'estima o admiració.

• Mostrar-los immersos en un perill o desgràcia de tal manera que l'espectador es pose de la seua part.

• Hi ha sentiments i situacions de base amb què és fàcil identificar-se.

• Propiciant que l'espectador compare la seua pròpia vida amb el que els passa als personatges.

Temor : acció que la tragèdia exerceix sobre les ànimes a fi de purgar l'home d'aqueixa passió. (Aristòtil) Per a inspirar por no basta de presentar situacions de perill, és necessari fer que el personatge siga partícip d'aqueix sentiment de perill. Si el personatge té por li ho contagiarà a l'espectador.

Pietat.: La pietat que ens inspira la sort d'un personatge és proporcional al nostre grau de familiaritat amb ell.

Canvi de fortuna: Canvi de condició produït per una circumstància imprevista.

Reconeixement: Pas de la ignorància al coneixement, conduent a la felicitat o la desgracia. Adonar-se.

Equivocació: És l'altra cara del reconeixement. És el que origina i permet desenrotllar la intriga. Planteja la veritat de l'inconscient i ofereix la possibilitat de qüestionar la pròpia identitat.

Deute: Destí del personatge.

Condició social: Oposició. Lluita entre les classes.

Valors morals.: Qualsevol relat, es vullga o no, es basa en valors morals explícits o implícits. El relativisme moral (cinisme) produeix relats buits

.

Pertorbació: Per a moure els personatges és necessària una pertorbació de la seua tranquil·litat, del seu estatus quo inicial. P. Ex., separar el que va unit (mare-fill) o forçar la coexistència d'elements que es repel·leixen (roín-bo)

Tres tipus de dificultats:

• Dificultat de naturalesa circumstancial i estàtica.

• Dificultat de naturalesa accidental i temporal.

• La contraintenció (antagonista).

Meta. Específica i concreta, immediata, fortament motivada i clarament establida. La meta del personatge pot no ser la mateixa sobre la qual es construeix la seua història.

El personatge es troba en un dilema en veure's obligat a triar entre dues situacions que presenten greus inconvenients. En qualsevol cas quelcom es perd i cap solució Permet guanyar-ho tot.P. ex: amor-llibertat.

Antagonista: El que s'oposa al protagonista Per a aconseguir la seua meta.

McGuffin. Una cosa molt important per als personatges, però no per al narrador. Un element material que estiga en joc en una història.

L'entrevista a un corrector

Hui entrevistem a Miquel Aguilar i Montero un corrector professional que ens aclarirà molts dels aspectes de la seua professió i la necessitat de corregir qualsevol text abans de publicar.

Com diu ell: "El corrector és el professional que vetlla perquè un text estigui net de tota mena d’errades. Bàsicament, el corrector es dedica a revisar i polir textos amb una finalitat molt concreta: fer-los dignes del seu autor i presentables de cara al seu destinatari final."
L'entrevista

Per a cometre el crim perfecte... literari segons Andrés Trapiello

Andrés Trapiello ( Manzaneda de Tori, Lleó, 10 de juny de 1953) és escriptor, articulista i assagista que en la seua premiada novel·la Els Amics del Crim perfecte, ens donava les claus, amb prou humor, del que ha de posseir una bona novel·la negra.

Primera norma: El lector i el detectiu han de tenir les mateixes oportunitats per a resoldre el problema. Això és fonamental. Com anar a caçar. No se li pot esperar el rabosot amb l'escopeta a l'eixida del cau. Cal deixar-lo lliure. El mateix que als bous. Si el problema fóra matar el bou, Se'l podria matar en els torils. Però els bous són art, i la novel·la policíaca és un art també, avui El més excel·lent en la literatura, segons la meua modesta opinió.

Segona norma: L'autor no ha d'emprar altres trucs i astúcies que els mateixos que usa el culpable amb el detectiu.

 Tercera norma: En la vertadera novel·la policial no han de mesclar-se assumptes d'amor. Faldes les que es vullgen, però amor, gens. Això faria saltar pels aires el mecanisme purament intel·lectuals. Quan hi ha pel mig un cadaver, cal estar al que s'està. Llits a discreció, però res de sentimentalismes.

 Quarta norma: El culpable no pot ser mai ni el detectiu ni cap membre de la policia. Seria un estafa tan vulgar com inacceptable.

 Cinquena norma: Al culpable se li pot descobrir per deduccions, no per accident ni per atzar ni per la confessió espontània del culpable: "senyor comissari, he sigut jo, em done pres". Això del Raskolnikov de Crim i Càstig, com s'ha repetit fins a la sacietat en aquests Amics del Crim Perfecte, és inacceptable. La major part de les obres dels clàssics acaben amb aqueix procediment sapastre, admès per la mateixa raó que algú pot sostenir que una pel·lícula muda és una obra mestra i que una pintura rupestre és digna de comparar-se amb la Meninas i la Venus de Willendorf, o com a Diables s'anomene, equiparable a Fídies.

Sisena norma: No hi ha cap novel·la policíaca sense cadàver. Llegir tres-centes pàgines sense la recompensa d'un bonic companatge, seria senzillament monstruós, perquè ens privaria del sentiment d'horror i del desig de venjança.

 Setena norma: No ha d'haver-hi més que un detectiu per novel·la. En cap concepte, mai, el novel·lista podrà triar el culpable Entre els empleats domèstics, majordoms, jardiners, lacais, xofers, etcètera. Aqueixa sempre és una solució accelerada i cal ser seriosos: cal cercar un culpable que valga la pena. I pel mateix que no hi ha més que un sol detectiu, convé que hi haja un sol culpable, per a concentrar en ell tot l'odi que vaja experimentant el lector. Per a alguns les màfies i les associacions criminals no haurien de tenir lloc en les novel·les policíaques.

Vuitena norma: Res de passatges descriptius ni poètics ni pormenorizació d'atmosferes. Retarden l'acció i desconcentren a lector. Diàlegs, molts diàlegs. Són més variats i més curts, costa menys escriure'ls, els lectors els agraeixen, l'acció avança i l'editor paga el mateix els folis de línies curtes que els de línies llargues.

Novena norma: La solució dels casos ha de ser realista i científica. Els miracles estan exclosos de les novel·les policíaques. En açò està d'acord fins al pare Brown. Tampoc cal cercar el criminal entre els professionals del crim. El que impressiona no són els crims comesos pels perdonavides, sinó per les dames de la caritat o pel president del tribunal suprem o per una mosqueta morta o per un capellà…

Desena norma: És imperdonable que el que durant tota una novel·la s'ha presentat com un assassinat es convertisca, quan s'acaba, en un accident o en un suïcidi. En aquest cas el lector estaria en el seu perfecte dret per a denunciar el novel·lista per estafa o esperar-lo a l'eixida de casa i assassinar-lo al seu torn.

Onzena norma: El mòbil del crim ha de ser personal. Els complots internacionals i totes aqueixes bestieses de 007 Són cosa de còmics, el mateix que salvar-lo en l'últim minut fent eixir del tacó de la seua sabata un avió supersònic, amb sauna i dotze hurís del paradís.

Parlem de l'autoedició

Si esteu pensant en autoeditar el vostre llibre, hui en dia disposeu de moltes opcions: Les plataformes d'edició com Lulú o Amazón son un bon recurs. També trobareu a la xarxa un nombrós numero d'editorials especialitzades en autoedició. Podeu imprimir un tiratge curt del vostre llibre en una impremta ràpida. I sempre està la possibilitat, si el llibre se ho val, de provar la coedició amb editorials tradicionals i conegudes. Tot dependrà del sentit que li voleu donar a l'edició i la distribució del llibre.

Abans de començar a veure les possibilitats m'agradaria que ens pararem a valorar unes xifres. Penseu que un escriptor que s'autoedita o busca un editor, no deixa de ser com l'empresari a qui li interessarà assabentar-se en quin mercat està competint.

·         En el 20011 es donaren d'alta en l'Agencia Española d'ISBN la quantitat de 116.851 llibres entre un total de 3474 editorials, 286  d'elles Valencianes.

·         Segons les dades de " Panoràmica de la Edición Española de Libros"  entre Madrid i Catalunya amb dues publicaren en 2011 un total de 74.112 llibres, el 63,4% de l'edició, situant-se a gran distancia d'altres comunitats com Andalusia (14.761 llibres, el 12,6% del total) o el País Valencià (8.236 llibres, el 7,0% del total).

·         La tirada mitja de llibres en el 2011 és de 1345 unitats, un 22,4% menys que al 2010

·         La producció editorial en el 2011:

Catalunya 30.629 en el 2010 i 34.689 en 2011 increment de 13,3% 

País Valencià 6.031 en el  2010 i 8.236 en el 2011, increment de 36,6%

·         Les editorials en els últims cinc anys han registrat una baixada d'ingressos del 11,2% i del 20,3% en vendes de llibres.

·         Del 2008 al 2011 l'edició en eBook a augmentat un 82.4%

·         En el 2011 a Espanya facturà el sector del llibre 2772,3 milions d'euros.

Jo, soc del pensament que abans de donar un pas cap a l'autoedició hi ha que reflexionar amb calma que és el que realment volem aconseguir publicant el nostre llibre.

Tal vegada el nostre propòsit siga editar una xicoteta tirada per a amics i familiars. El més econòmic és la impremta ràpida, tenint en compte que la tramitació d'ISBN i el dipòsit legal el pot fer l'autor. Per a la maquetació del llibre i la portada, es pot pactar amb la impremta o sempre queda buscar el recurs d'un freelance o un estudiant dels últims anys de disseny que treballe a casa i que de segur en la universitat o el consell de joventut del poble us donaran raó. És molt important el disseny de la portada i la maquetació, cosa que els autors novells solen menysprear. Una novel·la ben presentada es ven i llegeix millor; amb una altra disposició. Imagineu-se els plats de Ferran Adrià servits en els coberts i l'ambient del lloc del casino l'estació. (sense desmerèixer als casinos)  

Pot ser que el que passa és que has presentat l'original a diversos concursos literaris i ha quedat finalista, pel que penses que serà un èxit, però no trobes editorial que te'l publiquen. Jo en aquest cas apostaria per plantejar a l'editorial del premi una coedició i en cas de negativa provar en una altra. Que ningú es pose les mans al cap, com està la situació editorial  son moltes les que ja estan admetent la coedició. Veig esta opció més segura que publicar en les editorials especialitzades  en autoedició de la xarxa, perquè en aquest cas tens quasi garantida la promoció i la distribució del teu llibre. I sempre queda més decorós publicar en una editorial reconeguda que no en una altra que el públic desconega.

Si vols arribar a tot hom: Lulú, Amazon etc. Et garantixen arribar a tot el mon, però no oblides que sense promoció ningú trobarà el teu llibre entre els milers i milers editats. Tens que fer molta tasca en les xarxes socials i els blocs de literatura per a que començe a funcionar el boca a boca.

Per últim les empreses o editorials especialitzades en l'autoedició per a autors novells que s'anuncien en Internet. Jo mateixa he dirigit una d'eixes empreses durant tres anys fins que l'he venuda a una empresa  especialitzada en reprografia i edició. Hi ha que tenir molta cura en el que t'ofereix l'editorial. Està la més senzilla, que ofereix maquetació, disseny de portada, tramitació d'ISBN i tirada a partir de vint i cinc exemplars a preus molt competitius

ja que no ofereixen correcció ortogràfica, promoció del llibre, ni distribució.

Desprès tenim les que ofereixen els serveis opcionals pagant-los fora pressupost d'edició. Pressuposten la impressió del llibre i l'autor pot agafar extres com: Valoració de l'obra, correcció, maquetació, disseny de la portada, promoció, presentacions en Fnac i El Corte Ingles i distribució en llibreries del seu voltant. Hi ha empreses molt competitives i honestes, però també hi ha editorials que son un frau per traure el màxim de diners a l'il·il·lusionat escriptor ansiós per veure la seua obra en paper. El meu consell és que abans d'abonar cap import tenir a les mans el contracte d'edició i que no queden cap punt per aclarir, incloent els terminis d'execució. La qualitat del llibre està quasi garantida, hui en dia els mitjans tècnics son molt avançats i quasi totes les empreses, incloent Lulú i algunes editorials tradicionals, imprimeixen les tirades curtes amb l'empresa Publidisa de Sevilla, qui fa uns anys va revolucionar el mercat de l'impressió digital i hui per hui ja ofereixen el servei de tirades d'un sol exemplar i venda  de llibre físic a tot el mon des de la seva plataforma. També tenen una plataforma de eBook  "todoeBook" on les editorials poden tenir a la venda els llibres en eBook que ells imprimisen.

Abans de pendre una decisió us aconselle que llegiu el llibre de Jaime Gonzalo Cordero “Cómo ganarse la vida escribiendo”. El pots descarregar en format PDF gratuitament.

Descarregar llibre