Amb aquesta finestra m'agradaria compartir informació, reflexions i notícies, amb gent que com jo, esta interessada amb l'escriptura, com un paleta de les lletres que intenta dependre a construir la seva ciutat literària.
Contacte: pascualadria@hotmail.com
Pots anunciar els teus llibres publicats en: LLIBRES D'AMICS
Nova secció d'entrevistes: Raonant amb...

divendres, 30 de novembre del 2012

Per a cometre el crim perfecte... literari segons Andrés Trapiello




Andrés Trapiello ( Manzaneda de Tori, Lleó, 10 de juny de 1953) és escriptor, articulista i assagista que en la seua premiada novel·la Els Amics del Crim perfecte, ens donava les claus, amb prou humor, del que ha de posseir una bona novel·la negra.

Primera norma: El lector i el detectiu han de tenir les mateixes oportunitats per a resoldre el problema. Això és fonamental. Com anar a caçar. No se li pot esperar el rabosot amb l'escopeta a l'eixida del cau. Cal deixar-lo lliure. El mateix que als bous. Si el problema fóra matar el bou, Se'l podria matar en els torils. Però els bous són art, i la novel·la policíaca és un art també, avui El més excel·lent en la literatura, segons la meua modesta opinió.

Segona norma: L'autor no ha d'emprar altres trucs i astúcies que els mateixos que usa el culpable amb el detectiu.

 Tercera norma: En la vertadera novel·la policial no han de mesclar-se assumptes d'amor. Faldes les que es vullgen, però amor, gens. Això faria saltar pels aires el mecanisme purament intel·lectuals. Quan hi ha pel mig un cadaver, cal estar al que s'està. Llits a discreció, però res de sentimentalismes.

 Quarta norma: El culpable no pot ser mai ni el detectiu ni cap membre de la policia. Seria un estafa tan vulgar com inacceptable.

 Cinquena norma: Al culpable se li pot descobrir per deduccions, no per accident ni per atzar ni per la confessió espontània del culpable: "senyor comissari, he sigut jo, em done pres". Això del Raskolnikov de Crim i Càstig, com s'ha repetit fins a la sacietat en aquests Amics del Crim Perfecte, és inacceptable. La major part de les obres dels clàssics acaben amb aqueix procediment sapastre, admès per la mateixa raó que algú pot sostenir que una pel·lícula muda és una obra mestra i que una pintura rupestre és digna de comparar-se amb la Meninas i la Venus de Willendorf, o com a Diables s'anomene, equiparable a Fídies.

Sisena norma: No hi ha cap novel·la policíaca sense cadàver. Llegir tres-centes pàgines sense la recompensa d'un bonic companatge, seria senzillament monstruós, perquè ens privaria del sentiment d'horror i del desig de venjança.

 Setena norma: No ha d'haver-hi més que un detectiu per novel·la. En cap concepte, mai, el novel·lista podrà triar el culpable Entre els empleats domèstics, majordoms, jardiners, lacais, xofers, etcètera. Aqueixa sempre és una solució accelerada i cal ser seriosos: cal cercar un culpable que valga la pena. I pel mateix que no hi ha més que un sol detectiu, convé que hi haja un sol culpable, per a concentrar en ell tot l'odi que vaja experimentant el lector. Per a alguns les màfies i les associacions criminals no haurien de tenir lloc en les novel·les policíaques.

Vuitena norma: Res de passatges descriptius ni poètics ni pormenorizació d'atmosferes. Retarden l'acció i desconcentren a lector. Diàlegs, molts diàlegs. Són més variats i més curts, costa menys escriure'ls, els lectors els agraeixen, l'acció avança i l'editor paga el mateix els folis de línies curtes que els de línies llargues.

Novena norma: La solució dels casos ha de ser realista i científica. Els miracles estan exclosos de les novel·les policíaques. En açò està d'acord fins al pare Brown. Tampoc cal cercar el criminal entre els professionals del crim. El que impressiona no són els crims comesos pels perdonavides, sinó per les dames de la caritat o pel president del tribunal suprem o per una mosqueta morta o per un capellà…

Desena norma: És imperdonable que el que durant tota una novel·la s'ha presentat com un assassinat es convertisca, quan s'acaba, en un accident o en un suïcidi. En aquest cas el lector estaria en el seu perfecte dret per a denunciar el novel·lista per estafa o esperar-lo a l'eixida de casa i assassinar-lo al seu torn.

Onzena norma: El mòbil del crim ha de ser personal. Els complots internacionals i totes aqueixes bestieses de 007 Són cosa de còmics, el mateix que salvar-lo en l'últim minut fent eixir del tacó de la seua sabata un avió supersònic, amb sauna i dotze hurís del paradís.


divendres, 23 de novembre del 2012

Parlem de l'autoedició




Si esteu pensant en autoeditar el vostre llibre, hui en dia disposeu de moltes opcions: Les plataformes d'edició com Lulú o Amazón son un bon recurs. També trobareu a la xarxa un nombrós numero d'editorials especialitzades en autoedició. Podeu imprimir un tiratge curt del vostre llibre en una impremta ràpida. I sempre està la possibilitat, si el llibre se ho val, de provar la coedició amb editorials tradicionals i conegudes. Tot dependrà del sentit que li voleu donar a l'edició i la distribució del llibre.
Abans de començar a veure les possibilitats m'agradaria que ens pararem a valorar unes xifres. Penseu que un escriptor que s'autoedita o busca un editor, no deixa de ser com l'empresari a qui li interessarà assabentar-se en quin mercat està competint.

·         En el 20011 es donaren d'alta en l'Agencia Española d'ISBN la quantitat de 116.851 llibres entre un total de 3474 editorials, 286  d'elles Valencianes.
·         Segons les dades de " Panoràmica de la Edición Española de Libros"  entre Madrid i Catalunya amb dues publicaren en 2011 un total de 74.112 llibres, el 63,4% de l'edició, situant-se a gran distancia d'altres comunitats com Andalusia (14.761 llibres, el 12,6% del total) o el País Valencià (8.236 llibres, el 7,0% del total).
·         La tirada mitja de llibres en el 2011 és de 1345 unitats, un 22,4% menys que al 2010
·         La producció editorial en el 2011:
Catalunya 30.629 en el 2010 i 34.689 en 2011 increment de 13,3% 
País Valencià 6.031 en el  2010 i 8.236 en el 2011, increment de 36,6%
·         Les editorials en els últims cinc anys han registrat una baixada d'ingressos del 11,2% i del 20,3% en vendes de llibres.
·         Del 2008 al 2011 l'edició en eBook a augmentat un 82.4%
·         En el 2011 a Espanya facturà el sector del llibre 2772,3 milions d'euros.


Jo, soc del pensament que abans de donar un pas cap a l'autoedició hi ha que reflexionar amb calma que és el que realment volem aconseguir publicant el nostre llibre.
Tal vegada el nostre propòsit siga editar una xicoteta tirada per a amics i familiars. El més econòmic és la impremta ràpida, tenint en compte que la tramitació d'ISBN i el dipòsit legal el pot fer l'autor. Per a la maquetació del llibre i la portada, es pot pactar amb la impremta o sempre queda buscar el recurs d'un freelance o un estudiant dels últims anys de disseny que treballe a casa i que de segur en la universitat o el consell de joventut del poble us donaran raó. És molt important el disseny de la portada i la maquetació, cosa que els autors novells solen menysprear. Una novel·la ben presentada es ven i llegeix millor; amb una altra disposició. Imagineu-se els plats de Ferran Adrià servits en els coberts i l'ambient del lloc del casino l'estació. (sense desmerèixer als casinos)  
Pot ser que el que passa és que has presentat l'original a diversos concursos literaris i ha quedat finalista, pel que penses que serà un èxit, però no trobes editorial que te'l publiquen. Jo en aquest cas apostaria per plantejar a l'editorial del premi una coedició i en cas de negativa provar en una altra. Que ningú es pose les mans al cap, com està la situació editorial  son moltes les que ja estan admetent la coedició. Veig esta opció més segura que publicar en les editorials especialitzades  en autoedició de la xarxa, perquè en aquest cas tens quasi garantida la promoció i la distribució del teu llibre. I sempre queda més decorós publicar en una editorial reconeguda que no en una altra que el públic desconega.
Si vols arribar a tot hom: Lulú, Amazon etc. Et garantixen arribar a tot el mon, però no oblides que sense promoció ningú trobarà el teu llibre entre els milers i milers editats. Tens que fer molta tasca en les xarxes socials i els blocs de literatura per a que començe a funcionar el boca a boca.
Per últim les empreses o editorials especialitzades en l'autoedició per a autors novells que s'anuncien en Internet. Jo mateixa he dirigit una d'eixes empreses durant tres anys fins que l'he venuda a una empresa  especialitzada en reprografia i edició. Hi ha que tenir molta cura en el que t'ofereix l'editorial. Està la més senzilla, que ofereix maquetació, disseny de portada, tramitació d'ISBN i tirada a partir de vint i cinc exemplars a preus molt competitius
ja que no ofereixen correcció ortogràfica, promoció del llibre, ni distribució.
Desprès tenim les que ofereixen els serveis opcionals pagant-los fora pressupost d'edició. Pressuposten la impressió del llibre i l'autor pot agafar extres com: Valoració de l'obra, correcció, maquetació, disseny de la portada, promoció, presentacions en Fnac i El Corte Ingles i distribució en llibreries del seu voltant. Hi ha empreses molt competitives i honestes, però també hi ha editorials que son un frau per traure el màxim de diners a l'il·il·lusionat escriptor ansiós per veure la seua obra en paper. El meu consell és que abans d'abonar cap import tenir a les mans el contracte d'edició i que no queden cap punt per aclarir, incloent els terminis d'execució. La qualitat del llibre està quasi garantida, hui en dia els mitjans tècnics son molt avançats i quasi totes les empreses, incloent Lulú i algunes editorials tradicionals, imprimeixen les tirades curtes amb l'empresa Publidisa de Sevilla, qui fa uns anys va revolucionar el mercat de l'impressió digital i hui per hui ja ofereixen el servei de tirades d'un sol exemplar i venda  de llibre físic a tot el mon des de la seva plataforma. També tenen una plataforma de eBook  "todoeBook" on les editorials poden tenir a la venda els llibres en eBook que ells imprimisen.

Abans de pendre una decisió us aconselle que llegiu el llibre de Jaime Gonzalo Cordero “Cómo ganarse la vida escribiendo”. El pots descarregar en format PDF gratuitament.






divendres, 16 de novembre del 2012

L'entrevista a un editor


Generalment tot hom que escriu li agradaria publicar, veure l'esforç de la seua creació recompensat en la publicació del llibre. És una doble satisfacció gaudir del procés de l'escriptura i poder tenir a les mans el llibre, amb el tacte del paper offset, el seu olor especial a tinta d'impremta, el tacte de les portades glasofonades i el text perfectament maquetat en les caixes de les pàgines. I no digam si vas a comprar el diari el diumenge i veus el teu primer llibre en l'expositor de la llibreria. No vols, però esperes que algú et pare i diga "No sabia que eres escriptor" per somriure obertament.

Per arribar a eixe punt tenim que guanyar-nos a una figura molt important a l'hora d'aconseguir-ho: L'editor.

Hui entrevistem a Joan Carles Girbés, un reconegut editor amb molta experiència i com ell diu: Un escriptor que tot just comença (novell, com ho sóc jo mateix)
                            L'entrevista

diumenge, 11 de novembre del 2012

Què és una novel·la?


De tots els quadres la novel·la és el més ampli i el més elàstic.
Pot dilatar-se fins a qualsevol punt, pot comprendre absolutament qualsevol cosa. L'única cosa que necessita és un assumpte I un pintor.
Henry James

La novel·la, és el gènere literari més lliure amb una varietat il·limitada de temes i enfocaments. Açò és precisament el que fa tan difícil definir-la.
No s'ha aconseguit assenyalar un tret específic del gènere, perquè com diu Carmen Bobes “La novel·la és una obra amb multitud de plans lingüístics, però hi ha novel·les d'un sol pla, és una obra amb intriga però també hi ha novel·les sense intriga, és un gènere dinàmic però en algunes novel·les es donen les millors descripcions”.
Forster es va fixar per a Caracteritzar-la en el nombre de paraules:
 “Un text d'un mínim de 50.000 paraules”.
Molts altres són els que han intentat definir-la pel contingut, el conjunt argumental, la ficció etc. però aquesta definició encara és més difícil perquè en el contingut d'una novel·la cap quasi tot.
El que és cert és que quasi totes les novel·les tenen un discurs en prosa caracteritzat per una polifonia (diverses veus) i totes compten amb un narrador que organitza la història i les veus del discurs. El narrador és el centre de totes les relacions i referències textuals: decideix el to, el punt de vista, les relacions entre els personatges.
A més totes les novel·les estan construïdes amb unes categories sintàctiques o grups de paraules que són els personatges davall diverses formes I funcions.
Tots estem d'acord en què, com deia Forster, “L'aspecte fonamental de La novel·la és que conta una història”. En general qualsevol novel·la es refereix a accions i situacions humanes. Els conceptes de temps i espai amb formes i relacions diferents en cada relat s'integren en la història como coordenades on se situen els personatges i es desenrotlla l'acció i quasi sempre prenen part en ella amb caràcter simbòlic o metafòric.
L'heroi o protagonista de les novel·les no sol estar completament format sinó en procés de transformació, de canvis i d'adaptació a la vida. És a dir, el personatge principal sol patir un canvi durant la novel·la i això és el que constitueix el nucli de la història.
Per a alguns la diferència entre el conte i la novel·la és només una qüestió d'extensió.
El conte té de 100 al 2000 paraules en la seua forma breu i de 2000 a 30000 en la seua
forma mitjana. Segons Poe, el conte Necessita de mitja a dues hores per a ser llegit. La
Novel·la tindria un mínim de 100 pàgines.
Per a alguns les novel·les es caracteritzen pel paper que compleixen en la societat.
Per exemple per a Forster la funció del novel·lista és revelar la vida interior en el seu
origen i la novel·la per a ell és un gènere que compleix una finalitat social: tranquil·litzar
 als lectors oferint-los històries tancades de personatges la conducta del qual queda
explicada en les seues motivacions i en les seues conseqüències. A partir d'aquesta teoria la
Novel·la seria un procés de coneixement.
Una altra de les funcions de la novel·la seria la identificació que sent el lector pel món que se li ofereix i el gust per un tipus de bellesa o de cultura etc. El lector cerca plaer en un tipus de novel·les que presenten un món que concorda amb les seues experiències sentimentals, vivencials, emocionals i aqueix reconeixement produeix satisfacció al lector.
Una interpretació del món? Una resposta a les nostres preguntes? Una forma de conèixer mons nous? Un exercici lúdic o hedonista? Tot això i molt Més pot ser una novel·la.
Per a l'escriptor, per aquesta mateixa amplitud del concepte, la novel·la és el territori de la llibertat.
Escriure una novel·la és construir-se un univers propi del que es pot eixir i entrar per a habitar altres vides. La ficció ens permet, com deia Vargas llosa, treballar amb la mentida per a dir una veritat.
O com Deia Juan Rulfo:
“Tot escriptor que crea és un mentider; la literatura és mentida, però d'aqueixa mentida ix una recreació de la realitat; recrear la realitat és, per tant, un dels principis fonamentals de la creació”.
Novel·lar és donar forma a una història. Triar entre els milers d'històries possibles la que serà “la nostra” organitzant el llenguatge de manera que on no hi havia més que una idea, hi haja un espai poblat de personatges que es mouen en un temps o temps determinats i es transformen per la força dels seus desitjos o de els seus conflictes.
Fuentetaja

dimarts, 6 de novembre del 2012

El sentit de la ficció



He acabat de llegir "El sentit de la ficció" de Jaume Cabré. Que gran llibre per a tots aquells que processem l'escriptura com un camí d'aprenentatge. Cabré ens acompanya des de la experiència d'un gran escriptor i amb una gran sinceritat, per la senda que el va portar a dedicar-se a escriure i els secrets dels seus mètodes i dubtes. El llibre va a quedar-se amb mi com a llibre de consulta, igual que "La cuina de l'escriptura" de Daniel Cassany.

El sentit de la ficció és un text únic en el panorama literari català. Un novel·lista amb una obra madura, àmplia i reconeguda pel públic i la crítica, reflexiona sobre el propi procés creador. I ho fa no des d’una posició teòrica, sinó des del coneixement pràctic de qui, des de fa més de tres dècades, ha anat donant respostes i solucions al procés creatiu. Jaume Cabré concep la literatura com una recerca, i en aquest llibre ens convida a acompanyar-lo en aquesta recerca oberta. Amb agilitat i profunditat, Cabré ens acompanya a la cuina de la seva escriptura i ens descobreix els seus secrets i també els seus dubtes.