Amb aquesta finestra m'agradaria compartir informació, reflexions i notícies, amb gent que com jo, esta interessada amb l'escriptura, com un paleta de les lletres que intenta dependre a construir la seva ciutat literària.
Contacte: pascualadria@hotmail.com
Pots anunciar els teus llibres publicats en: LLIBRES D'AMICS
Nova secció d'entrevistes: Raonant amb...

diumenge, 28 d’octubre del 2012

La ferramenta de l'escriptura





Les arts escrites

Em truca un periodista per demanar-me si m'apuntaria a un taller de literatura, a una acadèmia per aprendre a escriure creació. Estem fent un reportatge sobre tallers i escoles de creació escrita- em diu- , aprofitant l'apogeu que estan vivint ara mateix aquestes activitats, i que a l'octubre es va inaugurar una escola d'arts escrites a Barcelona; hem formulat aquesta pregunta a diversos escriptors i mestres. No ens enganyem: la petició ingènua amaga una qüestió ben cruel: ¿Creus que és útil anar a un taller de literatura? ¿Es pot aprendre a escriure una novel·la, un poema? No em calpensar-hi gaire: és clar que sí. Si m'interessés escriure contes, necessitaria aprendre les tècniques, l'estructura i l'estilística del conte; si volgués fer poemes, em seria imprescindible dominar la mètrica, les figures poètiques i conèixer la tradició lírica catalana i mundial.
La resposta és òbvia i la pregunta -perdó!- estúpida. ¿Els pintors, els arquitectes, els dissenyadors, els ceramistes, i tants d'altres... no aprenen el seu ofici o la seva art a la universitat o a l'escola? Els estudiants de música bé que aprenen composició i harmonia al Conservatori; els actors i les actrius prou que practiquen dicció, gestualitat i interpretació a l'Institut del Teatre. Fins i tot els guionistes de pel·lícules, de televisió o de ràdio estan atabalats organitzant cursets, traduint manuals pràctics i publicant llibres d'idees. ¿I què passa amb els novel·listes, els poetes i els dramaturgs? S'han de quedar casa i ser autodidactes? No poden aprendre el seu ofici com tothom? Anem més enllà. La pregunta del periodista mostra, amb tota cruesa, l'analfabetisme literari que patim. Se'm va demanar això perquè és el que interessa als lectors de diari -i a tota la societat. La gent continua creient que els escriptors naixem, que som persones especials, que no es pot aprendre a escriure novel·les, que s'ha d'estar inspirat per escriure, o que la literatura és només escriptura i que es redueix a les quatre grans obres de genis (¿i la literatura infantil, la juvenil, la cançó, el teatre, la tradició oral, els serials de televisió, la ràdio, el cinema i els culebrots?)... i tota una colla de prejudicis precientífics. Prefereixo creure que els escriptors ens fem, amb paciència i suor (només els genis neixen, i molt de tant en tant); que la novel·la i la poesia conté una part de tècnica que podem aprendre en una aula, i que la literatura, una art com qualsevol altra, és polièdrica, popular, i no té misteris, ni màgies ni mitificacions. Tot plegat també mostra el taló d’Aquil·les de l'educació artística catalana. Tenim conservatoris, instituts del teatre, escoles de dansa, de belles arts, d'arts aplicades i de tota mena (algunes reglades i amb grau universitari); però no hi ha res ni ningú que ensenyi a escriure creació de veritat.
Les acadèmies d'arts escrites neixen de la iniciativa personal i es mouen entre el voluntarisme, la confusió i la misèria. Deu ser per això, per aquesta anormalitat, que tenim concursos literaris per donar i per vendre i que qualsevol ajuntament, associació de veïns o penya recreativa crea el seu propi premi de poesia o narrativa.
Daniel Cassany

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Cartas a un joven novelista




Cartas a un joven novelista
Mario Vargas Llosa

Aquest llibre de Vargas Llosa, quan el vaig llegir per primera vegada em va obrir els ulls a la mancança de tècnica d'escriptura que poseia. Em vaig assabentar que el mateix que el músic necessita de la pràctica de l'instrument i del llenguatge musical. L'escriptor necessita entre altres, de la tècnica narrativa, el coneixement de la llengua i la pràctica diària. Varga Llosa a la introducció del llibre ens diu:
"Este no es un manual para aprender a escribir, algo que los verdaderos escritores aprenden por sí mismos. Es un ensayo sobre la manera como nacen y se escriben las novelas, según mi experiencia personal, que no tiene por qué ser idéntica ni siquiera parecida a la de otros novelistas.
Lo escribí a sugerencia de un editor que se proponía publicar una colección en la que practicantes veteranos de diversas disciplinas se dirigirían a un supuesto discípulo para confiarle los secretos de su oficio. Por alguna razón, ese proyecto no se llevó a cabo, pero la idea me gustó, me llevó a reflexionar sobre lo que venía haciendo desde hacía muchos años —contar historias— y éste es el resultado. Tal vez, a los lectores empecinados de novelas les pueda enriquecer la lectura saber que, detrás de esas aventuras ficticias que encienden su imaginación y los conmueven, hay no sólo intuición, fantasía, invención y una pizca de locura, sino también terquedad, disciplina, organización, estrategia, trampas y silencios, y una urdimbre compleja que levanta y sostiene en vilo la ficción.
Escribí todos estos capítulos en pocos meses, aprovechando notas y apuntes que me habían servido para dar conferencias o seminarios sobre mis autores favoritos. Se trata, pues, de un libro muy personal y, en cierto modo, de una discreta autobiografía.
Mario Vargas Llosa

«L'escriptor sent íntimament que escriure és el millor que li ha passat i pot passar-li, perquè significa per a ell la millor manera possible de viure.»

Mario Vargas Llosa dirigeix a tots aquells que tenen la il·lusió d'arribar a ser escriptors unes magnífiques reflexions en forma epistolar sobre l'art de narrar.
Com començar a cristal·litzar aqueixa vocació en obres literàries, per on començar aqueixa aventura, D'on ixen les històries Que conten les novel·les… són algunes de les preguntes a què el Premi Nobel de Literatura dóna resposta en aquest llibre, que es converteix així en una lliçó magistral de l'ofici d'escriptor.

Podeu llegir unes primeres pàgines en aquest enllaç:
http://www.revistadeletras.net/wp-content/uploads//2011/03/primeras-paginas-cartas-un-joven-novelista.pdf

dimarts, 23 d’octubre del 2012

La foto




Ahir mateix, un amic em va portar una fotografia en la què estic amb quinze anys assentat còmodament a l'ampit de la finestra d'un primer pis d'un hort, on solíem anar per Pasqua a passar el dia. La fotografia, presa des de baix, està ja descolorida, però reflecteix l'alegria de l'edat (que ara viu una de les meues filles) i l'explosió de la vida enfront de les parets escrostonades de la façana del vell hort.
La meua sorpresa ha segut, en girar la fotografia per veure si estava marcada la data d'impressió i trobar una dedicatòria que, pareix, li vaig escriure al meu amic en aquell moment:
" A vegades una fotografia pot reflectir tota la nostra amistat i la incertesa d'un futur"
No em recorde escrivint aquestes paraules tan profundes en aquella edat, em recorde molt més esvalotat, gamberro i bandarra. Però m'ha fet reflexionar quina és la relació que tinc amb l'escriptura i des de quan m'aprope a ella. Perquè el meu amic, fins i tot recorda memoritzant-los, poemes que li vaig dedicar en aquella època, i que he oblidat completament.
Ara, molt més vell, la meua relació és cada vegada major. Ara l'escriptura és una dama que festeje per posseir-la i em lleva el son. Que fa que em mude cada dia. Que cerque els millors perfums per cortejar-la, i que intente renovar-me i ser millor a cada intent. Ara la meua relació amb l'escriptura és més passional, encara que sé que he de cercar la satisfacció en la nostra relació intima.
Des d'aquesta finestra m'agradaria compartir aqueixa passió, les angoixes, desencontres, satisfaccions i secrets amb vosaltres.
Espere que fructifiquem la intenció.

Pascual Adrià
Octubre de 2012