Entrevista a Miquel Aguilar, corrector.

Miquel Aguilar i Montero (Lleida, 1980) va estudiar filologia catalana a la Universitat de Lleida. Després de col·laborar amb diversos mitjans de comunicació locals i provincials, es va establir com a corrector, traductor i redactor autònom. Actualment, treballa per a empreses del sector editorial, institucions públiques i privades, agències publicitàries i particulars. Des de fa un cert temps, també exerceix d’assessor editorial.

Què és un corrector?

És el professional que vetlla perquè un text estigui net de tota mena d’errades. Bàsicament, el corrector es dedica a revisar i polir textos amb una finalitat molt concreta: fer-los dignes del seu autor i presentables de cara al seu destinatari final.

A grans trets, podem dir que hi ha dos tipus de corrector, el d’estil i el tipogràfic, tot i que sovint la mateixa persona pot dur a terme totes dues funcions. D’una banda, el corrector d’estil s’encarrega de revisar els textos originals, aquells que encara ningú no s’ha mirat, a banda de l’autor, per tal de deixar-los tan nets d’incorreccions com sigui possible. De l’altra, el corrector tipogràfic és l’encarregat de revisar les proves d’impremta, o sigui, els textos que ja han estat corregits d’estil, que han estat maquetats i preparats per ser impresos, per tal que res no s’hagi escapat i el text imprès sigui impecable. Entre l’un i l’altre, han de garantir que el destinatari final del text podrà llegir-se’l sense trobar-hi cap errada, sigui ortogràfica, sigui gramatical o, fins i tot, de composició.

Quina és la teua relació amb la llengua?

Sempre he estat molt interessat per les qüestions lingüístiques, per la literatura i pels llibres. A l’institut ja m’agradaven especialment les assignatures de llengua i literatura, de manera que, a l’hora de decidir quina carrera voldria fer, ho vaig tenir força clar i vaig triar filologia. No cal dir que no me’n penedeixo.

D’on ve eixa relació?

De la literatura, sens dubte. Quan era ben petit, m’encantava llegir i escriure, i la meva mare sempre m’ha explicat que el pitjor càstig amb el qual em podia amenaçar era, precisament, no deixar-me llegir abans d’anar a dormir. Amb els anys, he conservat aquesta afició i he pogut convertir-la en la meva professió, que trobo que és la màxima aspiració de tothom. Avui dia, doncs, intento compaginar l’oci amb el negoci, però sempre procurant gaudir del que llegeixo per plaer i tractant amb professionalitat el que llegeixo, corregeixo o tradueixo per encàrrec.

Per què és necessària la teva professió?

Perquè és un valor afegit en un temps en què, en tot objecte de consum, hauria de prevaldre la qualitat. Com més va, més exigents ens tornem, i ho fem en tots els àmbits de la vida: amb els productes que comprem, amb els serveis que contractem i, evidentment, amb la informació que rebem.

Quan una empresa o una institució edita un text informatiu, no es pot permetre el luxe de lliurar-lo als seus destinataris sense la garantia que està impecable, perquè s’hi juga la imatge i el rigor professional. I el mateix succeeix quan una editorial treu al mercat un llibre, que val uns diners i genera unes expectatives en el comprador...

Avui dia, més que mai, els índexs educatius són prou alts a totes les capes de la societat, de manera que potser ningú no s’alegrarà especialment quan es troba davant d’un text sense cap errada, però t’asseguro que se’n riurà de valent si es troba davant d’un text ple de faltes, encara que sigui un simple anunci breu en una revista.

On comença i on acaba la intervenció del corrector?

Hi ha un principi bàsic: respecte envers el text i el seu autor. El corrector ha d’esmenar totes les faltes ortogràfiques i incorreccions que infringeixen la gramàtica, però no es pot permetre el luxe de canviar allò que, senzillament, no li agrada o ell hauria fet d’una manera diferent. Per tant, la intervenció comença en l’aplicació de la norma i acaba en el criteri subjectiu que no pot justificar una modificació del text al cent per cent.

Es tenen en compte els criteris de l’autor o de l’editor a l’hora de corregir?

Sempre. Cal pensar que gairebé cada publicació periòdica, editorial o col·lecció literària té els seus propis criteris de correcció. Així, doncs, el corrector s’ha d’adaptar als criteris que en tot moment se li exigeixen, encara que no li agradin, perquè vetllant sempre perquè no contradiguin el que és lingüísticament normatiu. En certa manera, aquesta acceptació dels criteris d’un autor o editor passa per aquell principi bàsic del respecte envers el text i el seu autor o, afegeixo ara, editor.

En general, els autors cometen moltes o poques errades ortogràfiques?

Depèn, depèn... Evidentment, no diré noms ni donaré pistes, però suposo que t’interessa saber que els grans escriptors no sempre escriuen d’una manera impecable, gramaticalment parlant. Ara bé, jo trobo que aquesta no és la seva finalitat, ni el fet d’escriure amb faltes no els resta talent o mèrit, ni les seves obres perden valor pel fet d’haver estat revisades per un corrector professional. L’escriptor està obligat a crear continguts que agradin als seus lectors, mentre que el corrector ha de fer que aquests lectors puguin gaudir de la lectura sense la molesta presència d’errades que, de tant en tant, poden fer-li perdre el fil de la narració.

Tenen a veure les errades ortogràfiques en la qualitat literària o no va parell?

De cap de les maneres, no tenen res a veure. Tal com et deia, una cosa és el fons i una altra, la forma. Al capdavall, la feina del corrector no és millorar la qualitat d’un text, sinó presentar-lo polit perquè el seu destinatari pugui valorar-lo per allò que diu, no per si feia més o menys mal d’ulls llegir-lo.

Intervé el corrector en l’estil de l’autor?

No hauria de fer-ho mai, si no és que se li demana expressament. En qualsevol cas, el corrector d’estil també ha de procurar que un text tingui coherència interna, de manera que sovint ha d’intentar unificar i harmonitzar l’estil de l’autor, però en cap cas imposar el seu estil propi. És una qüestió de respecte, tal com deia abans.

La crisi s’ha notat a l’hora de fer feines per publicar?

S’ha notat i molt. D’entrada, en el volum de publicacions, que ha disminuït considerablement en els darrers anys. La crisi ha fet que les empreses hagin retallat despeses, alhora que els consumidors han hagut de reduir la seva capacitat de compra.

El sector editorial no passa per un bon moment, de manera que tots els professionals que en depenem estem notant una davallada del volum de feina, un augment de la competència i una perillosa voluntat de gastar menys que repercuteix en el resultat final del producte.

I el mateix podríem dir de l’Administració pública, que està reduint tant com pot els pressupostos destinats a implementar els seus serveis, especialment aquells que considera menys prioritaris o més prescindibles, com és el cas de l’àmbit cultural i de la comunicació.

Les empreses demanen correccions dels seus documents o dossiers?

Quan són d’ús intern, no gaire, però la cosa canvia quan es dirigeixen a un públic extern, com ara a clients, proveïdors o inversors. En aquest cas, s’imposa el criteri del valor afegit, segons el qual, si la comunicació emesa és valuosa i s’hi ha invertit temps i diners, un servei de correcció lingüística implementarà la qualitat del document sense incrementar-ne gaire el cost.

Cal dir, també, que moltes vegades són els intermediaris, més que no pas els clients finals, els qui contracten els serveis d’un corrector. Per exemple, en el cas d’una empresa que vulgui editar un catàleg dels seus productes, és més habitual que contracti un corrector el professional o l’estudi encarregat del disseny del catàleg que no pas l’empresa directament. El mateix succeeix amb molts departaments o òrgans de l’Administració pública, és clar.

Quin consell li donaries a un escriptor novell?

Que escrigui molt i sense por. L’experiència em diu que l’escriptura és un ofici, més que un do, i un ofici s’aprèn a base de practicar, equivocar-se, tornar-ho a provar i, finalment, tenir-hi la mà trencada. Als Estats Units, per exemple, l’escriptura creativa és una carrera universitària que no té res a veure ni amb les muses, ni amb la inspiració. Qualsevol escriptor novell pot convertir-se en professional si és prou tenaç i lluita per aconseguir-ho. I, evidentment, que no pateixi si escriu amb faltes o sense faltes, perquè per a això ens té a nosaltres, els correctors.