Raonant amb Vicent Sanxis

Vicent Sanxis (Rafelguaraf, 1955) viu a Carcaixent des de 1981. En acabar el Batxillerat Superior a l'Institut Josep de Ribera de Xàtiva, va treballar uns anys en el camp fins que va accedir a l'administració pública: als ajuntaments de Tavernes de la Valldigna en 1980, i de Carcaixent en 1981, i  a les Corts Valencianes en 1986, institució de la Generalitat Valenciana en què va exercir primer d'Oficial de Gestió Parlamentària i com a Transcriptor Corrector des de 1989.

Vicent s'interessa per la història, la geografia, la toponímia, l'etnografia, etc., sobretot del seu entorn més pròxim. Això es reflecteix en quasi tota la seua obra narrativa, que va començar amb una trilogia morisca (que ara són: Fàtima de Berfull, Històries d'un alamí i Aventura a Tunísia); novel·les a les que han seguit El repòs del sobirà, 2003; Vespres de foc, 2006, i Cendres de Ternils, 2012. A més té publicats un total de trenta-set contes i relats curts en obres com Enyorança magribina, 2005; Contes del Riurau, 2008, i El geperut del Buixcarró i altres contes – El tresor del vereder, 2010. I entre altres ha rebut els premis: 25 d'abril, Vila de Benissa 1998; Valldigna 2000; Mossèn Còdol d'Igualada 2002 (2n); Ciutat de Torrent 2003 i Poble de Barxeta 2007 (juvenil).
Te un bloc obert: "Notes de l'exili" on ens parla de geografia, història i literatura, les seues passions.

Què el va portar a començar a escriure?

      Hi ha dues raons. La primera i principal va ser en 1972, quan estava fent el sext de batxiller a l'institut Josep de Ribera de Xàtiva. Per l'atracció cap a la Història que em va transmetre la professora de l'assignatura, vaig començar a interessar-me pel passat del meu entorn més immediat; prenent aleshores, amb dèsset anys, la determinació que  havia d'escriure un llibre sobre la història del meu poble de naixença. Allò va motivar que entre finals de 1985 i primers de 1995 escrivira una Introducció a la història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull. I ací arribem a la segona raó, quan a finals de 1995, amb quaranta anys, supose que pel temps i per l’esforç esmerçat se'm va quedar el desig de continuar escrivint i narrar coses. Però llavors amb un canvi important: des de la narrativa, contar històries en un context geogràfic i històric pròxim, a partir de la informació que m’havia proporcionat fer aquella monografia local.

Per què escrius; dit d'una altra manera, què és escriure per a tu?

      Essencialment, distraure'm. Passar-m'ho bé fent allò que més m'agrada. Jo no busque premis o reconeixements. Ho faig per hobby, i és també com una mena d'espai personal de llibertat. Hi ha tantes coses que em desagraden de la societat tan banal i meninfota en què vivim, que potser escric per això. Darrerament també és per teràpia, per evadir-me o distraure'm d'altres preocupacions.

      Mira, al meu parer, llevat dels qui són rics de naixement i es poden permetre viure de rendes, és evident que tothom hem de treballar per guanyar-nos la vida. I jo crec que, a banda d'això, excepte que hi haja la coincidència –que em sembla que passa poc sovint–, que la professió d'una persona siga molt gratificant, pense que tots necessitem una dedicació complementària al nostre treball quotidià que ens òmpliga, que ens distraga. Seria allò de fer una cosa pel pur plaer de fer-la, sense buscar necessàriament una recompensa, un reconeixement o una gratificació.

D'on traus els temes per a les obres?

      En principi a partir dels coneixements que em va procurar fer aquella monografia d'història de Rafelguaraf. Però també d'altres temes més o menys relacionats amb allò; o siga, pel meu interés per la geografia, la toponímia i l'etnografia. Naturalment, hi ha excepcions com és el cas d'El repòs del sobirà o El conte de She Rong (Laia). Però en aquestes també hi ha components històrics i geogràfics, sobretot en la primera.

Quins són els motius pels quals vas escriure les novel·les?

      Amb Adéu a Berfull pretenia cridar l'atenció cap a Berfull, a veure si s'arribava a temps d'evitar el seu enderrocament total. Amb Memòries d'un alamí vaig voler contar una història que estiguera centrada al Tossalet. I amb Aventura a Tunísia, volia començar a deslligar-me de la ubicació al terme de Rafelguaraf, anant més enllà de la mar, a Tunísia, un dels llocs on s'instal·laren molts moriscos expulsats. El repòs del sobirà va ser un repte que em vaig plantejar en veure un reportatge en El País de l'estat de les investigacions sobre la tomba de Genguis Khan, i per la impressió que em va causar una exposició sobre el Bhutan al Museu de l'Almodí, a València. Vespres de foc era una de les que tenia previst per l'estima i afecte que tinc a la ciutat de Xàtiva. I Cendres de Ternils, per motius familiars i d'afinitat o simpatia per les idees de progrés i llibertat, i per donar veu als vençuts, la majoria ja traspassats.

Trobes problemes en la localització de les narracions?

      Lamentablement crec que és un problema localitzar les narracions en pobles xicotets, perquè sembla com si el gran públic lector estiguera en la idea que totes les històries han de passar en uns llocs determinats, d'especial anomenada. I jo crec que això és un error. Si una història està ben narrada i és bonica, què més dóna que passe a Carcaixent o a altres llocs? Vull dir, totes les històries fetes i per fer, ¿han de succeir necessàriament a París, Roma, Londres, Nova York, etc., o fins i tot a Barcelona? Per això, la història és o serà necessàriament més bonica?

Escrius amb un pla de treball predeterminat?

      Més o menys. Normalment comence preparant l'estructura i la trama de l'obra, i a partir d'ací intente anar desenrotllant l'argument el millor que puc.

T'alimenten les muses, o les hores davant l'ordinador?

      De tot un poc, potser un poc més el treball davant l'ordinador. Això depén de la inspiració. Hi ha dies que em trobe més... diguem que note que la imaginació la tinc com més oberta o que es presta més fàcilment a col·laborar per traslladar les idees al paper. Però això no em passa tots els dies.

Quina estratègia tens enfront del foli en blanc o el bloqueig?

      No tinc cap estratègia front a això. I en aquest sentit crec que no hi ha que forçar les coses. De fet, jo, quan em trobe un poc desficiós, preocupat o desconcentrat per qualsevol motiu, llavors ho deixe estar fins que torne a poder centrar-me en l'argument.

Quant de temps li dediques a escriure al llarg del dia?

      No tinc horari fixe per a escriure i per això treballe d'una forma bastant anàrquica. Vaig a colps, segons la inspiració que tinga. També hi ha altres factors que influeixen negativament en l'escriptura, com coses diverses de la vida quotidiana, del dia a dia; darrerament, sobretot, per compromisos que m'ixen que fan que no em puga centrar en el que vull fer.

Et sents més còmode escrivint diàlegs o narrant?

      Quan agarre prou bé el fil de l'argument estic còmode tant en els diàlegs com en la narració. Encara que de vegades tinc dubtes què és més convenient que vaja narrat i què posar en veu dels personatges.

Coneixes el final de la novel·la quan comences a escriure, o deixes anar la trama?

      Fins ara quan comence una novel·la tinc clars el principi i el final, i a vegades potser també alguna altra cosa puntual més. Només deixe anar la trama entremig.

Com tries els títols de les novel·les?

      A mi en general m'agraden més els títols curts, i per això procure que facen referència d'una forma clara o simbòlica a la temàtica de què tracten.

Quantes correccions del manuscrit realitzes?

      La veritat és que no ho sé, les que calguen. Bàsicament comence escrivint allò que vull dir, sense pensar si ho faig amb castellanismes, barbarismes, etc.; en aquesta fasse inicial per a mi és prioritari dir allò que vull dir i no em pare a corregir res o quasi res. Una vegada més o menys aconseguit això, és a dir, normalment quan ja tinc fet un primer esborrany, aleshores passe a una segona fasse -que en realitat són vàries- de correcció lingüística i d'anar polint la novel·la al màxim.

Tens amics lectors que lligen els teus manuscrits i t'aconsellen?

      Sí. Procure que les lligen alguns amics. En Cendres de Ternils la llegiren més, i això va fer que al final anara un poc marejat segons el que cadascú m'aconsellava. A partir d'ara sols les deixaré a un... o a dos.

Com veus el panorama literari?

      La pregunta dóna per a entrar en molts aspectes. Així que em limitaré a dir que igual que qualsevol altre sector de la societat. El món dels escriptors no és ni millor ni pitjor que els altres, i totes les virtuts i tots els pecats de la societat els podem trobar reproduïts entre les escriptores i escriptors i el món que els envolta.

Hi ha possibilitats de publicar?

      Des que jo m'hi dedique, i a més, ara, amb la crisi, està cada vegada més difícil que et publiquen. Pràcticament pots fer-te el compte que o bé guanyes un premi o no et publicaran res, tret que tingues un bon contacte en alguna editorial o per algun altre motiu circumstancial. Per exemple, des de 2007 tinc una novel·la que aquell any i el següent va quedar finalista en dos premis importants de l'àmbit valencià; de manera que jo, malgrat no guanyar, estava il·lusionat perquè pensava que això seria prou com perquè me la publicaren. Però no va ser així. En canvi, sé de casos semblants en què sí que els han publicat l'obra als finalistes, però són escriptors/es que tenen una certa anomenada o bé per altres motius que desconec.

En quin projecte treballes actualment?

      Darrerament intente portar endavant, alhora, un estudi d'història i un treball de narrativa. Encara que és difícil cenyir-me d'una forma estricta a aquest plantejament, per allò que et deia, que sovint m'ixen compromisos que capgiren el meu desig. En tot cas, ara mateix estic posat en un estudi sobre un hort dels més antics de Rafelguaraf, mentres que el treball de narrativa és una novel·la de títol provisional Bandolers, sobre roders del segle XIX que s'arreceraven pels voltants del Buixcarró i Barxeta.