Procediments per a aconseguir la identificació entre personatge/espectador Segons Michel Chion.

• Dotar el personatge de trets que provoquen l'estima o admiració.

• Mostrar-los immersos en un perill o desgràcia de tal manera que l'espectador es pose de la seua part.

• Hi ha sentiments i situacions de base amb què és fàcil identificar-se.

• Propiciant que l'espectador compare la seua pròpia vida amb el que els passa als personatges.

Temor : acció que la tragèdia exerceix sobre les ànimes a fi de purgar l'home d'aqueixa passió. (Aristòtil) Per a inspirar por no basta de presentar situacions de perill, és necessari fer que el personatge siga partícip d'aqueix sentiment de perill. Si el personatge té por li ho contagiarà a l'espectador.

Pietat.: La pietat que ens inspira la sort d'un personatge és proporcional al nostre grau de familiaritat amb ell.

Canvi de fortuna: Canvi de condició produït per una circumstància imprevista.

Reconeixement: Pas de la ignorància al coneixement, conduent a la felicitat o la desgracia. Adonar-se.

Equivocació: És l'altra cara del reconeixement. És el que origina i permet desenrotllar la intriga. Planteja la veritat de l'inconscient i ofereix la possibilitat de qüestionar la pròpia identitat.

Deute: Destí del personatge.

Condició social: Oposició. Lluita entre les classes.

Valors morals.: Qualsevol relat, es vullga o no, es basa en valors morals explícits o implícits. El relativisme moral (cinisme) produeix relats buits

.

Pertorbació: Per a moure els personatges és necessària una pertorbació de la seua tranquil·litat, del seu estatus quo inicial. P. Ex., separar el que va unit (mare-fill) o forçar la coexistència d'elements que es repel·leixen (roín-bo)

Tres tipus de dificultats:

• Dificultat de naturalesa circumstancial i estàtica.

• Dificultat de naturalesa accidental i temporal.

• La contraintenció (antagonista).

Meta. Específica i concreta, immediata, fortament motivada i clarament establida. La meta del personatge pot no ser la mateixa sobre la qual es construeix la seua història.

El personatge es troba en un dilema en veure's obligat a triar entre dues situacions que presenten greus inconvenients. En qualsevol cas quelcom es perd i cap solució Permet guanyar-ho tot.P. ex: amor-llibertat.

Antagonista: El que s'oposa al protagonista Per a aconseguir la seua meta.

McGuffin. Una cosa molt important per als personatges, però no per al narrador. Un element material que estiga en joc en una història.

Per a cometre el crim perfecte... literari segons Andrés Trapiello

Andrés Trapiello ( Manzaneda de Tori, Lleó, 10 de juny de 1953) és escriptor, articulista i assagista que en la seua premiada novel·la Els Amics del Crim perfecte, ens donava les claus, amb prou humor, del que ha de posseir una bona novel·la negra.

Primera norma: El lector i el detectiu han de tenir les mateixes oportunitats per a resoldre el problema. Això és fonamental. Com anar a caçar. No se li pot esperar el rabosot amb l'escopeta a l'eixida del cau. Cal deixar-lo lliure. El mateix que als bous. Si el problema fóra matar el bou, Se'l podria matar en els torils. Però els bous són art, i la novel·la policíaca és un art també, avui El més excel·lent en la literatura, segons la meua modesta opinió.

Segona norma: L'autor no ha d'emprar altres trucs i astúcies que els mateixos que usa el culpable amb el detectiu.

 Tercera norma: En la vertadera novel·la policial no han de mesclar-se assumptes d'amor. Faldes les que es vullgen, però amor, gens. Això faria saltar pels aires el mecanisme purament intel·lectuals. Quan hi ha pel mig un cadaver, cal estar al que s'està. Llits a discreció, però res de sentimentalismes.

 Quarta norma: El culpable no pot ser mai ni el detectiu ni cap membre de la policia. Seria un estafa tan vulgar com inacceptable.

 Cinquena norma: Al culpable se li pot descobrir per deduccions, no per accident ni per atzar ni per la confessió espontània del culpable: "senyor comissari, he sigut jo, em done pres". Això del Raskolnikov de Crim i Càstig, com s'ha repetit fins a la sacietat en aquests Amics del Crim Perfecte, és inacceptable. La major part de les obres dels clàssics acaben amb aqueix procediment sapastre, admès per la mateixa raó que algú pot sostenir que una pel·lícula muda és una obra mestra i que una pintura rupestre és digna de comparar-se amb la Meninas i la Venus de Willendorf, o com a Diables s'anomene, equiparable a Fídies.

Sisena norma: No hi ha cap novel·la policíaca sense cadàver. Llegir tres-centes pàgines sense la recompensa d'un bonic companatge, seria senzillament monstruós, perquè ens privaria del sentiment d'horror i del desig de venjança.

 Setena norma: No ha d'haver-hi més que un detectiu per novel·la. En cap concepte, mai, el novel·lista podrà triar el culpable Entre els empleats domèstics, majordoms, jardiners, lacais, xofers, etcètera. Aqueixa sempre és una solució accelerada i cal ser seriosos: cal cercar un culpable que valga la pena. I pel mateix que no hi ha més que un sol detectiu, convé que hi haja un sol culpable, per a concentrar en ell tot l'odi que vaja experimentant el lector. Per a alguns les màfies i les associacions criminals no haurien de tenir lloc en les novel·les policíaques.

Vuitena norma: Res de passatges descriptius ni poètics ni pormenorizació d'atmosferes. Retarden l'acció i desconcentren a lector. Diàlegs, molts diàlegs. Són més variats i més curts, costa menys escriure'ls, els lectors els agraeixen, l'acció avança i l'editor paga el mateix els folis de línies curtes que els de línies llargues.

Novena norma: La solució dels casos ha de ser realista i científica. Els miracles estan exclosos de les novel·les policíaques. En açò està d'acord fins al pare Brown. Tampoc cal cercar el criminal entre els professionals del crim. El que impressiona no són els crims comesos pels perdonavides, sinó per les dames de la caritat o pel president del tribunal suprem o per una mosqueta morta o per un capellà…

Desena norma: És imperdonable que el que durant tota una novel·la s'ha presentat com un assassinat es convertisca, quan s'acaba, en un accident o en un suïcidi. En aquest cas el lector estaria en el seu perfecte dret per a denunciar el novel·lista per estafa o esperar-lo a l'eixida de casa i assassinar-lo al seu torn.

Onzena norma: El mòbil del crim ha de ser personal. Els complots internacionals i totes aqueixes bestieses de 007 Són cosa de còmics, el mateix que salvar-lo en l'últim minut fent eixir del tacó de la seua sabata un avió supersònic, amb sauna i dotze hurís del paradís.