Andrés Trapiello ( Manzaneda de Tori, Lleó, 10 de juny de
1953) és escriptor, articulista i assagista que en la seua premiada novel·la
Els Amics del Crim perfecte, ens donava les claus, amb prou humor, del que ha
de posseir una bona novel·la negra.
Primera norma: El lector i el detectiu han de tenir les
mateixes oportunitats per a resoldre el problema. Això és fonamental. Com anar
a caçar. No se li pot esperar el rabosot amb l'escopeta a l'eixida del cau. Cal deixar-lo lliure. El mateix que als bous. Si el problema fóra matar el bou,
Se'l podria matar en els torils. Però els bous són art, i la novel·la policíaca
és un art també, avui El més excel·lent en la literatura, segons la meua
modesta opinió.
Segona norma: L'autor no ha d'emprar altres trucs i
astúcies que els mateixos que usa el culpable amb el detectiu.
Tercera norma: En
la vertadera novel·la policial no han de mesclar-se assumptes d'amor. Faldes
les que es vullgen, però amor, gens. Això faria saltar pels aires el mecanisme
purament intel·lectuals. Quan hi ha pel mig un cadaver, cal estar al que
s'està. Llits a discreció, però res de sentimentalismes.
Quarta norma: El
culpable no pot ser mai ni el detectiu ni cap membre de la policia. Seria un
estafa tan vulgar com inacceptable.
Cinquena norma: Al
culpable se li pot descobrir per deduccions, no per accident ni per atzar ni
per la confessió espontània del culpable: "senyor comissari, he sigut jo,
em done pres". Això del Raskolnikov de Crim i Càstig, com s'ha repetit
fins a la sacietat en aquests Amics del Crim Perfecte, és inacceptable. La
major part de les obres dels clàssics acaben amb aqueix procediment sapastre,
admès per la mateixa raó que algú pot sostenir que una pel·lícula muda és una
obra mestra i que una pintura rupestre és digna de comparar-se amb la Meninas i
la Venus de Willendorf, o com a Diables s'anomene, equiparable a Fídies.
Sisena norma: No hi ha cap novel·la policíaca sense
cadàver. Llegir tres-centes pàgines sense la recompensa d'un bonic companatge,
seria senzillament monstruós, perquè ens privaria del sentiment d'horror i del
desig de venjança.
Setena norma: No
ha d'haver-hi més que un detectiu per novel·la. En cap concepte, mai, el
novel·lista podrà triar el culpable Entre els empleats domèstics, majordoms,
jardiners, lacais, xofers, etcètera. Aqueixa sempre és una solució accelerada i
cal ser seriosos: cal cercar un culpable que valga la pena. I pel mateix que no
hi ha més que un sol detectiu, convé que hi haja un sol culpable, per a
concentrar en ell tot l'odi que vaja experimentant el lector. Per a alguns les
màfies i les associacions criminals no haurien de tenir lloc en les novel·les
policíaques.
Vuitena norma: Res de passatges descriptius ni poètics ni
pormenorizació d'atmosferes. Retarden l'acció i desconcentren a lector.
Diàlegs, molts diàlegs. Són més variats i més curts, costa menys escriure'ls,
els lectors els agraeixen, l'acció avança i l'editor paga el mateix els folis
de línies curtes que els de línies llargues.
Novena norma: La solució dels casos ha de ser realista i
científica. Els miracles estan exclosos de les novel·les policíaques. En açò
està d'acord fins al pare Brown. Tampoc cal cercar el criminal entre els
professionals del crim. El que impressiona no són els crims comesos pels
perdonavides, sinó per les dames de la caritat o pel president del tribunal
suprem o per una mosqueta morta o per un capellà…
Desena norma: És imperdonable que el que durant tota una
novel·la s'ha presentat com un assassinat es convertisca, quan s'acaba, en un
accident o en un suïcidi. En aquest cas el lector estaria en el seu perfecte
dret per a denunciar el novel·lista per estafa o esperar-lo a l'eixida de casa i assassinar-lo al seu torn.
Onzena norma: El mòbil del crim ha de ser personal. Els
complots internacionals i totes aqueixes bestieses de 007 Són cosa de còmics,
el mateix que salvar-lo en l'últim minut fent eixir del tacó de la seua sabata
un avió supersònic, amb sauna i dotze hurís del paradís.