És sorprenent la quantitat de gent que escriu; bé siga en la
intimitat sense cap pretensió de publicar ni mostrar les seues creacions, o bé
amb l'esperança de veure algun dia publicada la seua obra i reconeguda la vàlua
artística de l'autor. Sense deixar a banda la quantitat d'articles i treballs
de no ficció que s'editen per a públics minoritaris.
Si preguntàrem a cada un d'ells el perquè d'aquesta aficció
tan solitària i absorbent sense aparents grans beneficis, cada un respondria de
distinta manera. Segur que eixirien immediatament els dimonis com a excusa; "allunyar
els dimonis." Com si el nostre interior estiguera rehabilitat com a alberg
de Sers malèfics. Altres ens parlaran de "necessitat vital" el seu compromís amb
les muses i el foli és tal, que temen
deprimir-se si perden l'oracle per uns dies. Altres escriuen perquè posseeixen talent; els
agraciats amb el do de l'escriptura. Un dia, en el treball de redacció de
classe o en plasmar en text una xicoteta anècdota succeïda es van adonar que tenien facilitat,
o algú els va dir, que servien per a escriure, que tenien el do de transformació
del llenguatge en art. Que tenien la seua pròpia veu, encara que no saberen el
vertader significat de la pròpia veu.
Escriure és fàcil i està a l'abast de tots; només necessites
un foli i un llapis esmolat, o un xicotet ordinador on aporrejar les lletres.
Escriure bé, també està a l'abast de tots amb un poc d'esforç i uns anys de
practicar. És necessari que siguem bons lectors; tot escriptor és un lector que
ha donat el pas de provar els seus dots artístics. Necessitarem anys de
pràctica; qualsevol music que vol ser un bon professional necessita diversos
anys de continus estudis i practica de l'instrument diàries. Jo en aqueix sentit,
sent que en trobe encara en els pàrvuls
d'aprenentatge i que he arribat massa tard. A mesura que vaig coneixent mes elements de l'escriptura,
mes s'eixampla l'oceà que cal travessar per a arribar a bon port. Però no hi ha
un altre mètode que errar i seguir.
Una altra cosa és escriure bé i tenir èxit. Per a això, les
persones com jo, faltats de talent innat, necessitarem mes recursos. Haurem d'aprendre
a veure el món del voltant amb distints ulls: Amb els ulls de la ignorància,
amb els ulls de l'enamorat, amb els ulls del curiós, amb els ulls del frustrat, de l'infeliç. Amb
la practica de l'escriptura anirem deixant caure el llast de les nostres
conviccions i perjudicis si volem arribar a escriure un obra de qualitat,
perquè l'escriptura ens demanda nuesa I atreviment. I haurem d'aprendre a
llegir amb ulls d'escriptor per descobrir quina és la diferència que fa
diferents les grans obres de les mediocres.
La passió per la lectura me porta a l'escriptura. Diria vaig
començar a llegir per la meua pròpia decisió, molt tard, amb dènou anys potser. Recorde que va ser amb l'escriptor Herman Hesse, el qual tant agradava als
adolescents Alemanys. El seu descobriment va ser un despertar en el meu
interior tan gran que prompte vaig llegir tot allò que s'havia traduït d'ell
fins al moment, encara que algunes de les seues novel·les eren per a mi com un
rosegó completament deshidratat. Prompte va nàixer en mi la necessitat d'escriure
en uns quaderns les vivències personals, intentant insuflar a aquells texts del
toc de Hesse que m'havia commocionat l'ànima. Sense adonar-me fins a molts,
molts anys més tard, que el que jo intentava emular, allò que m'havia arribat a
tot el ser de l'autor, no era ni més ni menys que l'estil; l'estil és el que
ens atrapa; el mode que té l'escriptor de tractar artísticament la seua
llengua.
Ara em done compte que el vertader compromís a l'hora
d'escriure, no el tinc en el tema, ni en la idea, sinó amb la llengua. La
vertadera essència de l'escriptor és convertir la llengua com vehicle de
comunicació, a la llengua com a essència de la vida, mitjançant el seu
tractament artístic i la tria de les paraules. El seu estil.
Novembre 2012
Pascual Adrià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada