Amb aquesta finestra m'agradaria compartir informació, reflexions i notícies, amb gent que com jo, esta interessada amb l'escriptura, com un paleta de les lletres que intenta dependre a construir la seva ciutat literària.
Contacte: pascualadria@hotmail.com
Pots anunciar els teus llibres publicats en: LLIBRES D'AMICS
Nova secció d'entrevistes: Raonant amb...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges

dijous, 7 de febrer del 2013

Entrevista a Pascual Timor Hermano



Pascual Timor Hermano (Carcaixent, 1956) És Llicenciat en Belles Arts i Graduat en Arts aplicades. Actualment és professor de Projectes i Cap de Departament de Projectes en l'Escola Superior de Ceràmica de Manises i desenvolupa també activitat com a dissenyador gràfic. Com a professor, ha impartit uns quants mòduls en el Màster de Disseny Gràfic i Editorial en la UPV i en el Màster de Disseny Gràfic en el CEU Sant Pau de València; ha presentat diverses ponències a les universitats d'Alacant, Castelló i Terol. Com a dissenyador ha realitzat el desenrotllament tècnic del Manual d'Identitat Corporativa de la Generalitat Valenciana i ha participat en la creació del programa d'Identitat Corporativa d'unes quantes empreses, entre elles TAU Ceràmica, ha desenrotllat diverses línies de publicacions, entre elles la de l'Associació de Ceramología. També ha realitzat il·lustracions, catàlegs i tot tipus de suports de comunicació per a diverses entitats i empreses. En l'actualitat continua desenrotllant, de forma anònima, la seua activitat com a professor i dissenyador.



Quina és la teva ocupació actual?

Sóc professor d'Arts Plàstiques i Disseny en l'Escola Superior de Ceràmica de Manises, encara que sempre he exercit activitat professional com a dissenyador gràfic.



Com va sorgir la relació amb el disseny de llibres?

A través d'encàrrecs professionals.



El  treball que fas és de maquetació correspon a l'interior del llibre o al disseny del conjunt?

No és intel·ligible dissenyar l'interior d'un llibre sense pensar a l'exterior, el contingut sense el continent. El llibre és un objecte global, encara que a vegades no existeix una correspondència entre l'estètica de la portada i les característiques del missatge interior per diverses raons, com poden ser la postura estètica del dissenyador (entès més com a artista), que no té en compte el contingut del llibre. L'ideal és la complicitat entre tots els actors del projecte i que el llibre, en el seu conjunt, represente el que vol transmetre.



Que tens en compte a l'hora de decidir l'enfocament del treball?

La maquetació d'un llibre és un treball d'equip on intervenen molts actors: l'autor, l'editor, l'equip de disseny, l'impressor. I concorren factors conceptuals, tècnics, estètics, econòmics, culturals. Tot és important. La meua postura enfront del disseny del llibre no és una actitud artística individualista, no es tracta de mi, es tracta d'un objecte amb un missatge que cal comunicar.



Com justificaries la importància d'un bon disseny en l'èxit del llibre?

Al dissenyador la qualitat i la professionalitat se li suposen, per tant el bon disseny estarà present. Una altra cosa és l'èxit d'un llibre, que depèn d'altres accions: presentació, cercles en què es mou, campanyes promocionals, l'interès per l'autor o el tema. L'èxit d'un llibre no depèn només del disseny, encara que un bon disseny ajuda en l'elecció d'un llibre.



Actualment creus que les portades dels llibres estan ben escollides?

Hi ha de tot, com és lògic, portades que sobrepassen el contingut i continguts que no es mereixen la portada que els presenta.



Com és dissenya una portada?

Qualsevol projecte de disseny gràfic arranca sempre amb una reunió de treball informatiu (briefing) amb els integrants del projecte, en la que es debat: que objectius es pretenen aconseguir, a quin públic va dirigida la publicació, quin és el seu contingut, quants exemplars s'imprimiran, etc. A partir d'ací s'elaboren diverses propostes ( el normal és tres), tant de les pàgines interiors, com de la portada. En una reunió posterior es decideix la direcció del treball, es realitzen els ajusts acordats i es preparen els arts finals.



Amb quins elements es compta per ser una portada adequada i atraure l'atenció del lector?

En aquest punt la mentalitat i l'experiència del dissenyador són importants, des d'un punt de vista ortodox hi ha regles compositives a què es pot recórrer per a compondre els elements d'una portada, però també es poden trencar i realitzar una composició més lliure, sense que per això perda atractiu la portada. És una qüestió imprecisable a priori.



Influència les mides del llibre?

Qualsevol element que supere el que considera normal representa un punt d'atenció sobre el llibre, la grandària no pot ser menys. Encara que a vegades es produeixen paradoxes com: llibres infantils descomunals i immanejables i llibres per a adults de butxaca amb grandàries de lletra il·legible. La grandària del llibre sempre és un aspecte sobre el qual reflexionar, perquè té altres implicacions com: la quantitat de paper que es va a utilitzar o fins i tot la forma i l'espai necessari per a guardar-ho una vegada llegit.



I el tipus de paper de l'interior?

Hi ha papers més adequats que altres, segons el tipus de llibre de què es tracte, el paper transmet sensacions al tacte i la vista, que poden subratllar el contingut d'una obra.



Tens en compte els gusts de l'escriptor o de l'editor?

El dissenyador treballa per encàrrec i dissenya per a una majoria. És més, quasi sempre és anònim. El dissenyador no firma les portades o la maquetació d'un llibre. No apareix en les ressenyes bibliogràfiques, a vegades, només com a propietari del copyright del disseny en els crèdits, si no ha cedit els drets a l'editor; per tant sí, ha de considerar l'opinió tant de l'escriptor com de l'editor.

També hi ha algunes edicions de llibres, “amb valor afegit” en els que es produeixen aliances entre escritor_ilustrador_diseñador_editor per a oferir un treball distint, personalitzat, però açò pertany més a l'àmbit de l'artístic i implica delimitar l'abast de l'obra, sobretot pel preu de la mateixa. En aquest punt sobrepassem la labor editorial per a endinsar-nos al terreny del “exclusiu”.



Parla'ns de la tipografia

La tipografia és l'instrument que utilitzem per a donar forma al missatge i és consubstancial amb el mateix. L'etimologia de la paraula prové del grec “tipus”: colp o empremta i “gafía”: escriure, o siga estampar signes que posseeixen significat.



Com influeix la tipografia en el missatge?

A ningú se li ocorreria retolar un senyal de circulació de CEDIU EL PAS amb una tipografia

Script, ni un llibre de poemes amb una Helvètica. Les tipografies es dissenyen amb una finalitat i amb una funcionalitat concreta, que a vegades és estètica, perquè els tipus han nascut en moments determinats de la història i responen a necessitats del moment en què van ser creats.

Sobre aquest punt és important reflexionar, el disseny d'un abecedari complet és comparable amb el disseny d'un edifici d'unes quantes plantes. Quelcom tan complex no pot estar sense significat.



Quina tipografia és la que mes t'agrada per a una novel·la?

En l'elecció dels tipus l'estètica és important, encara que ho és més la família tipogràfica, en una novel·la de 200, 300 o més pàgines), usaria una tipografia amb serif, de fàcil lectura, encara que també consideraria la longitud de la línia (9, 11 paraules) en la composició dels texts.



I per un llibre de poemes?



Crec que són aplicables les mateixes consideracions, encara que sens dubte per l'extensió i composició dels texts ens podem permetre algunes llibertats, digam: tipografies en cursiva. Però sempre preservant la llegibilitat del text.



dimecres, 19 de desembre del 2012

Cómo escriben los que escriben.

Recomanem el llibre:
Cómo escriben los que escriben. La cocina del escritor és una compilació realitzada per Claudia Albarrán i editada per l'editorial Fondo de Cultura Económica i la universitat ITAM, del Distrito Federal de Mèxic. S'hi recullen les intervencions de diverses taules rodones respecte de la qüestió de com s'escriu en diverses disciplines, com la literatura, l'economia, la política, l'enginyeria, la lingüística, la psicologia, el periodisme, etc. Són capítols breus i personals escrits per autors experimentats i populars, en què cadascú exposa la seva 'cuina' particular.
Entre els autors figura un conjunt divers de reconeguts professionals en distints àmbits del panorama intel·lectual i acadèmic, sobretot a Mèxic, com Denise Dresser, Julián Meza, Nora Pasternac, Armando Pereira, Carlos Zozaya, Carlos Bosch, Marta Lamas, Alejandro Hernández, Isaac Katz, Jorge Cerdio o Olga Pellicer, molts d'ells docents i investigadors vinculats a l'Instituto Tecnológico Autómo de México (ITAM).
El capítol de Daniel Cassany, titulat "Detalles sobre mi cocina", recull la seva participació en la primera taula rodona, celebrada en aquesta institució universitària, durant una estada acadèmica. És un volum suggerent, variat i divertit, amb una edició excel·lent de Fondo de Cultura Económica.

divendres, 14 de desembre del 2012

Procediments per a aconseguir la identificació entre personatge/espectador Segons Michel Chion.





• Dotar el personatge de trets que provoquen l'estima o admiració.
• Mostrar-los immersos en un perill o desgràcia de tal manera que l'espectador es pose de la seua part.
• Hi ha sentiments i situacions de base amb què és fàcil identificar-se.
• Propiciant que l'espectador compare la seua pròpia vida amb el que els passa als personatges.

Temor : acció que la tragèdia exerceix sobre les ànimes a fi de purgar l'home d'aqueixa passió. (Aristòtil) Per a inspirar por no basta de presentar situacions de perill, és necessari fer que el personatge siga partícip d'aqueix sentiment de perill. Si el personatge té por li ho contagiarà a l'espectador.

Pietat.: La pietat que ens inspira la sort d'un personatge és proporcional al nostre grau de familiaritat amb ell.

Canvi de fortuna: Canvi de condició produït per una circumstància imprevista.

Reconeixement: Pas de la ignorància al coneixement, conduent a la felicitat o la desgracia. Adonar-se.

Equivocació: És l'altra cara del reconeixement. És el que origina i permet desenrotllar la intriga. Planteja la veritat de l'inconscient i ofereix la possibilitat de qüestionar la pròpia identitat.

Deute: Destí del personatge.

Condició social: Oposició. Lluita entre les classes.

Valors morals.: Qualsevol relat, es vullga o no, es basa en valors morals explícits o implícits. El relativisme moral (cinisme) produeix relats buits
.
Pertorbació: Per a moure els personatges és necessària una pertorbació de la seua tranquil·litat, del seu estatus quo inicial. P. Ex., separar el que va unit (mare-fill) o forçar la coexistència d'elements que es repel·leixen (roín-bo)

Tres tipus de dificultats:
• Dificultat de naturalesa circumstancial i estàtica.
• Dificultat de naturalesa accidental i temporal.
• La contraintenció (antagonista).

Meta. Específica i concreta, immediata, fortament motivada i clarament establida. La meta del personatge pot no ser la mateixa sobre la qual es construeix la seua història.
El personatge es troba en un dilema en veure's obligat a triar entre dues situacions que presenten greus inconvenients. En qualsevol cas quelcom es perd i cap solució Permet guanyar-ho tot.P. ex: amor-llibertat.

Antagonista: El que s'oposa al protagonista Per a aconseguir la seua meta.

McGuffin. Una cosa molt important per als personatges, però no per al narrador. Un element material que estiga en joc en una història.

divendres, 30 de novembre del 2012

Per a cometre el crim perfecte... literari segons Andrés Trapiello




Andrés Trapiello ( Manzaneda de Tori, Lleó, 10 de juny de 1953) és escriptor, articulista i assagista que en la seua premiada novel·la Els Amics del Crim perfecte, ens donava les claus, amb prou humor, del que ha de posseir una bona novel·la negra.

Primera norma: El lector i el detectiu han de tenir les mateixes oportunitats per a resoldre el problema. Això és fonamental. Com anar a caçar. No se li pot esperar el rabosot amb l'escopeta a l'eixida del cau. Cal deixar-lo lliure. El mateix que als bous. Si el problema fóra matar el bou, Se'l podria matar en els torils. Però els bous són art, i la novel·la policíaca és un art també, avui El més excel·lent en la literatura, segons la meua modesta opinió.

Segona norma: L'autor no ha d'emprar altres trucs i astúcies que els mateixos que usa el culpable amb el detectiu.

 Tercera norma: En la vertadera novel·la policial no han de mesclar-se assumptes d'amor. Faldes les que es vullgen, però amor, gens. Això faria saltar pels aires el mecanisme purament intel·lectuals. Quan hi ha pel mig un cadaver, cal estar al que s'està. Llits a discreció, però res de sentimentalismes.

 Quarta norma: El culpable no pot ser mai ni el detectiu ni cap membre de la policia. Seria un estafa tan vulgar com inacceptable.

 Cinquena norma: Al culpable se li pot descobrir per deduccions, no per accident ni per atzar ni per la confessió espontània del culpable: "senyor comissari, he sigut jo, em done pres". Això del Raskolnikov de Crim i Càstig, com s'ha repetit fins a la sacietat en aquests Amics del Crim Perfecte, és inacceptable. La major part de les obres dels clàssics acaben amb aqueix procediment sapastre, admès per la mateixa raó que algú pot sostenir que una pel·lícula muda és una obra mestra i que una pintura rupestre és digna de comparar-se amb la Meninas i la Venus de Willendorf, o com a Diables s'anomene, equiparable a Fídies.

Sisena norma: No hi ha cap novel·la policíaca sense cadàver. Llegir tres-centes pàgines sense la recompensa d'un bonic companatge, seria senzillament monstruós, perquè ens privaria del sentiment d'horror i del desig de venjança.

 Setena norma: No ha d'haver-hi més que un detectiu per novel·la. En cap concepte, mai, el novel·lista podrà triar el culpable Entre els empleats domèstics, majordoms, jardiners, lacais, xofers, etcètera. Aqueixa sempre és una solució accelerada i cal ser seriosos: cal cercar un culpable que valga la pena. I pel mateix que no hi ha més que un sol detectiu, convé que hi haja un sol culpable, per a concentrar en ell tot l'odi que vaja experimentant el lector. Per a alguns les màfies i les associacions criminals no haurien de tenir lloc en les novel·les policíaques.

Vuitena norma: Res de passatges descriptius ni poètics ni pormenorizació d'atmosferes. Retarden l'acció i desconcentren a lector. Diàlegs, molts diàlegs. Són més variats i més curts, costa menys escriure'ls, els lectors els agraeixen, l'acció avança i l'editor paga el mateix els folis de línies curtes que els de línies llargues.

Novena norma: La solució dels casos ha de ser realista i científica. Els miracles estan exclosos de les novel·les policíaques. En açò està d'acord fins al pare Brown. Tampoc cal cercar el criminal entre els professionals del crim. El que impressiona no són els crims comesos pels perdonavides, sinó per les dames de la caritat o pel president del tribunal suprem o per una mosqueta morta o per un capellà…

Desena norma: És imperdonable que el que durant tota una novel·la s'ha presentat com un assassinat es convertisca, quan s'acaba, en un accident o en un suïcidi. En aquest cas el lector estaria en el seu perfecte dret per a denunciar el novel·lista per estafa o esperar-lo a l'eixida de casa i assassinar-lo al seu torn.

Onzena norma: El mòbil del crim ha de ser personal. Els complots internacionals i totes aqueixes bestieses de 007 Són cosa de còmics, el mateix que salvar-lo en l'últim minut fent eixir del tacó de la seua sabata un avió supersònic, amb sauna i dotze hurís del paradís.